Són els actuals immigrants el espanyols/catalans del futur?

No forçosament. No en tot. Transcendiran alguns eixos culturals i les seves evolucions. La tendència al mestissatge, intercanvis culturals, canvi de cultures localistes a internacionalistes, el flux físic internacional que no fa sinó incrementar. Només faltaria fer de Catalunya un país tancat a la immigració: és impossible imaginar-se una comunitat impermeable, gairebé no es donen casos i per descomptat o Catalunya sempre s’ha distingit per ser terra d’acolliment.

Entre els més comuns cognoms catalans actuals cal bussejar fins al lloc vint-i-sisè per a trobar el primer cognom etimològicament català “Vila”.

Segle II a.c., Hispània Citerior Tarraconensis. Escena front una platja de Tarraco, es troben dos ciutadans romans, immigrants, súbdits de l’emperador Claudio:

“Salvi nomen mihi est Marcus. Quid nomen tibi est?.

“Salvi Ego sum Iulia. Mihi pergratum est et convenire.”

“Et quoque mihi”.,

Ho van solucionar amb un prandium (pa amb herbes aromàtiques), farinetes de farina d’ordi i un vi mulsum de most i mel.

Abans del Segle II havien menjat en la mateixa platja immigrants sorotptyos, cèltes, fenicis, ibers, grecs, cartaginesos. Visigots, gots i musulmans van venir després. També murcians, andalusos, gallecs, aragonesos…subsaharians. Tots ells deixen en herència historia, maneres, hàbits i comportaments a la població catalana actual, des de 2000 anys AC.

Vint-i-tres segles més tard, també sobre les mateixes sorres  de Tarragona,  dos catalans parlen en el català del segle XXI (vulgarització del llatí des del segle VIII).

“ Hola, hem dic Marc. Com et dius?.

Hola jo soc la Júlia. Encantat de conèixer-te.

I jo també.”

I ho solucionen amb un pa amb tomàquet, embotit, i un vi de la Terra Alta.

Els antics romans i visigots , eren els catalans d’ara?….eren Marcus i Iulia els catalans d’ara?.  No, només eren els romans del segle II AC. S’han necessitat 23 segles, milions de naixements, desenes de guerres, milions de morts, milions d’immigrants i emigrants, desenes d’invasions, desenes de canvis polítics i desenes de dominis diversos per a passar de Marcus i Iulia a Marc i Júlia. Què queda d’aquells ciutadans romans?: algunes coses: construccions, l’etimologia lingüística, aspectes del seu model i ordre social, res de les seves religions….però les persones som unes altres.

És gairebé impossible entendre que la societat catalana serà impermeable en el futur. (Fixar-se que normalment les societats més pròsperes són les més permeables). Ja no ho és ara i la tendència social mundial és a la mixtificació. Els cognoms de les persones que som aquí són d’origen aragonès, andalús, basc, italià i una sola català.

Una cosa és dignificar, respectar i promoure les cultures locals i una altra diferent pretendre la seva inviolabilitat en la diacronia dels segles. Des d’una perspectiva històrica no és imprescindible guardar totes i moltes essències patriòtiques. Ni mirant cap endarrere ni cap endavant. No és fàcil d’explicar breument, però crec que l’imprescindible patriotisme i nacionalisme neix, evoluciona i es transforma…per sort, afectat per la frescura de la transculturalitat i sempre que sigui des de la seva pròpia evolució..

Com se saludaran Marc i Júlia a Tarragona dins de cinc segles?: quin idioma, quin menjar, quin vi?…quina bandera?…gairebé amb tota seguretat serà Catalunya….però una altra, millor i….. lliure.

 

“Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,

y un huerto claro donde madura el limonero;

mi juventud, veinte años en tierras de Castilla;

mi historia, algunos casos que recordar no quiero.

….

Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,

pero mi verso brota de manantial sereno;

y más que un hombre al uso que sabe su doctrina

soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.”

Retrato, A. Machado, 1906.

 

Octavi Garcia, Lic en Psicologia, Arenys de Munt, Gener 20.