Som conscients del que mengem?

M’agradaria tractar dos temes: un és la importància de l’aliment i la seva procedència, i l’altre és què simbolitza allò que mengem.

Començo per la importància de l’aliment i la seva procedència. Aquest és un tema que a vegades no ens plantegem i la veritat que és molt interessant saber com ha arribat aquest aliment fins nosaltres, per exemple l’origen de la fruita, la verdura, del cereal, si l’agricultor és de proximitat o no; s’han utilitzat pesticides?; en quin procés de maduració s’ha collit? I com s’ha fet? Amb màquines o de forma manual? O si parlem d’un producte elaborat, quin procés ha seguit? També en el cas d’un animal, com vivia? En llibertat o tancat en gàbies? El seu hàbitat com era? Qui el cuidava? Quins controls sanitaris ha rebut? On el maten i com? Com el transporten…
Quants interrogants em surten, i jo pregunto, els fem quan mengem? O millor no saber, ja que potser no menjaríem? O sí que ens ho menjaríem igualment?
Jo recordo molt bé que un dels plats que feia ma mare, i mira que si passava hores, era conill rostit amb salsa picada d’alls, ceba, galeta i bolets. Boníssima! Quan vaig prendre més consciència de l’animal en si, no vaig poder menjar-ne altre cop. Què em va passar aquí?
En aquest punt entrem a la segona part del que simbolitza el que mengem.
Abans s’havia d’anar a caçar per obtenir menjar, ara podríem parlar d’anar a “caçar” un sou per obtenir aquest menjar. Per tant, tindria la mateixa finalitat. Com digereixo el fet de no treballar, o no poder obtenir els diners necessaris, per satisfer les necessitats bàsiques?
Des de la medicina xinesa, l’estómac és el centre, i si aquest si no funciona bé repercuteix a la resta d’òrgans vitals.
Moltes vegades quan sentim dolor abdominal, diarrea o nàusees, el primer que ens ve al cap és, què vaig menjar? I qui més ho va fer? Preguntem si li ha fet mal també, i si la resposta és negativa, probablement anirem al metge, i que aquest ens digui que és una passa o un virus que també li està passant a altra gent. Així doncs, la pregunta és perquè a mi i a d’altres no?
Què és el que m’he tragat i no m’hi he sentit bé? Què no puc digerir?
Cada vegada hi ha més estudis científics que parlen de la relació ment, psique i cervell. Aquesta relació entre què pensem i què fem, ens dóna coherència, però si no hi ha incoherència i és aquesta dissonància la que engega un programa biològic de compensació, per exemple, expulsem allò que no podem tragar o eliminem el que ens hem tragat.
A vegades, quan les dietes no funcionen és per un pensament, una creença, un sentiment, etcètera. Com per exemple, la culpa, que pot tenir diverses connotacions, i probablement per aquest motiu sigui molt difícil perdre pes.

Crec que és molt important el que mengem, però també el que creiem que mengem perquè les nostres creences estan molt lligades a la mateixa coherència de cadascú. Un exemple: un dels motius pel qual una persona vegetariana no menja carn és perquè creu que no cal matar cap animal per alimentar-se. Què passaria si va a un restaurant i entre-mig del primer plat es troba un tros de pernil. Com li sentiria el dinar?
O si una persona a la feina, ha treballat molt per un ascens, i després entra el/la cap i nomena a la persona del costat, com digerirà el que no ha pogut atrapar? (Torno a l’època a on anàvem a caçar)
Molts més interrogants se’m plantegen. Crec que l’important és fer-nos preguntes a nosaltres mateixos, “sapere aude“, atrevir-se a saber, com defensava Kant, per obtenir la resposta dins nostre.

Si voleu veure la cançó que us recomano, i un vídeo de l’Enric Corbera sobre Bioeneuroemoció.