Sabem estar en silenci? (1)

Pot afirmar-se que serà la paraula, el so harmònic i l’escriptura els més eficaços útils i precises maneres de comunicar-se de l’espècie humana. Els sistemes de magatzematge els que els donaran perennitat. Serà el so, estructurat en forma de llenguatge, el que abasti mil matisos, formes, tons, estructures, que ajudin a comunicar eficientment idees, missatges i emocions.

Podem entendre el silenci com l’absència d’elements fònics però també com a absència d’elements de comunicació. En el primer cas és absència de sons el que no comporta forçosament absència de comunicació que seria no verbal en el seu cas. En el segon cas no tindríem fonías ni gesticulació o senyals físics, ni comunicació escrita.

En una persona adulta i llatina no acostuma a ser habitual estar en silenci en companyia. El llenguatge verbal o gestual és company fidel i un recurs comodí per a moltes i diferents situacions i per diversos motius. Així la comunicació verbal forma part essencial del nostre sistema de comunicacions, en general és l’eina més poderosa. Però la també poderosa arma del silenci no s’acostuma a utilitzar degudament. S’acostuma a utilitzar malament respecte als altres…i respecte a un mateix.

La societat moderna des de l’últim quart de segle passat està sobreestimulada. La sobreinformación estimula la sobrecomunicación. En l’estudi diacrònic d’ús de senyals de comunicació s’observa clarament que les societats primitives es comuniquen sonorament menys que les modernes. El llenguatge avui t’ajudarà a establir una equilibrada comunicació però moltes coses més.

Així el lenguage fonètic pot actuar com a mecanisme de defensa en situaciónes d’ansietat, pot alleugerir i sensacions angustiants. Parlar compulsivament pot ajudar-te a la distensió, pot relaxar-te. Escoltar-te a tu mateix pot donar-te solucions que només pensant no aconsegueixes. Pots entendre que un silenci donat és un missatge de confirmació..o de rebuig..o de falta de cortesia..o de falta d’argumentari…o de falta d’opinió….o senyal de superioritat..o senyal d’acatament o submissió.. El silenci es transforma  en una eina de comunicació i manipulació…difícil de gestionar!…i dde potencials efectes tan  beneficiosos com perniciosos…..més que la comunicació verbal o gestual?. Potser sí segons el context. Llavors estem davant una aparent paradoxa?..

En la trobada terapèutica/psicològica és quan el silenci adquireix més sentit.. Així en el joc de transferències i contratransferencias terapeuta/pacient troba la psicoanàlisi els seus indicadors més valuosos..que intimen subtilment amb els delicats i fugissers mecanismes del subconscient. Senyals fònics i/o gestuals, i silencis, que han de ser interpretades pel terapeuta experimentat com a claus de comprensió del conflicte.

Clar que sabem estar en silenci. Tots. El problema és saber estar en silenci en un context adequat. . Aquesta és una altra assignatura per a la qual no estem normalment entrenats.

“ El pensament és una expedició del silenci” (Byung-*Chul Han)..

“No parlis tret que puguis millorar el silenci” (Proverbi hindú).

Una anàlisi antropològica mostrarà la intuïció per la “absència” guaridora. Silenci en sentit ampli del Θάνατοσ (Thanatos) grec i freudià. Buit, absència, neteja o mort psicològica. La part asceta de les tradiciónes jueves i cristianes promouen un dejuni relaxat els divendres i en setmana santa, la musulmana el Ramadà, els budistes en unes certes hores. Ens movem en el territori de la austerirad dels sentits com a element guaridor i equilibrant. El mateix succeeix amb el silenci en uns certs entorns religiosos cartoixans i trapencs.. Són pràctiques encaminades a facilitar la meditació. El dejuni de silenci és molt més que un exercici d’absència de inpouts o outpouts durant un temps donat. És una gairebé inevitable invitació a l’ocupació mental en cerques asincròniques amb bombardeig contínuo que patim per coneguts, familiars, mitjans de comunicació….L’exercici de cerca i ocupació es desplaça de nosaltres cap a fora,  a un altre destí interior.

Cada generació ha tingut la seva història clar-fosca. Ara, en l’època més gloriosa i eficient en la generació i distribució d’informació i coneixement, gràcies a útils barats, hi ha conductes patològiques de rang més o menys universal. Així s’endolla la televisió en arribar a casa sense el més mínim interès pel programa…però l’inintel·ligible discurs televisiu li sembla a l’inquilí una forma d’acompanyament. Durant el concert d’Eric Clapton moltíssims endreçats personatges miren les pantalles gegants de Tv en comptes de mirar directament a “slow hand”. No truca per telèfon gairebé mai, (encara sent gratuït)..envia un escarit WhatsApp, amb emoticones. Poden ser maneres d’emmascarar la relació directa emissor-receptor de la comunicació. Formes de silenci encobert la tendència a perdre el contacte més personalitzat.

Que difícil és trobar persones de molt de nivell intel·lectual i personal que siguin xerraires. Aquests perfils es construeixen des del silenci i l’estudi que és el seu cosí-germà. Per molt modestement poguer-mi assemblar un poquet,  donar exemple i no cansar més callo ja.

Octavi Garcia. Licen. Psicología Clínica i Industrial, Universitat Central de Barcelona. Post grau en CIPP. Arenys de Munt. Gener 2022.

Prenc una ampolla de vi

i me la beuré en el jardin.

Sempre som tres,

comptant a la meva ombra i a la meva amiga, la lluna.

Quan cant, la lluna m’escolta,

quan ballo la meva ombra també balla.

Acabada la festa…

els convidats han de partir.

jo, desconec aquesta tristesa.

Quan marxo a la meva casa,

sempre som tres,

m’acompanya la lluna i em segueix la meva ombra.

Li Bai , dinastia Tang. (701-762 d.c.)