Quina relació hi ha entre el món físic i el món espiritual?

Guió de Rafael Mollar per el programa del dia 9 de març de 2021


D’entrada se m’ocorre que el món espiritual difícilment és pot entendre sense un
món físic que el sustenti. Si donem per bo que el món espiritual és, per definició,
immaterial, no se m’acut que pugui haver-se generat del no-res, ans al contrari, deu
haver estat la sensibilitat, la intel·ligència, l’emotivitat… en definitiva: les neurones (ens
físics i tangibles, evidentment), qui l’han fet possible. I, malgrat que puguin ser mons
autònoms, no s’entén la vida ‒si la volem plena‒ sense un important component
d’espiritualitat; com tampoc s’entén l’espiritualitat sense la matèria viva. Una cosa com
allò de l’ou i la gallina.
El món físic té energia i matèria. I en la matèria, n’hi ha d’inerta i altra que té
vida. Sí excloem la part inerta (difícilment li demanarem espiritualitat a una pedra) i ens
centrem només en els organismes vius, també aquí hi ha una gran varietat: a grans trets,
el món vegetal i l’animal. Doncs d’entre tots els milions d’espècimens que formen part
d’aquest món animat, d’aquest món amb vida, i malgrat que està més que provada la
sensibilitat que mostren segons quins animals ‒i àdhuc plantes‒ a la música, per
exemple, només una espècies de tots aquests milions ha estat qui ha tingut capacitat de
forjar un món espiritual: els humans.
I, què ens ha mogut a fer-ho? Ah, aquesta és una gran pregunta, un gran
interrogant, i no estic gens segur que en coneguem la resposta. Ben cert que tant els
primers homínids com, molt més tard, els homes de civilitzacions per a nosaltres ja
remotes, es van trobar amb tot de manifestacions naturals que no dominaven ni entenien
i que els devia aclaparar comprovar com n’eren de petits enfront de tot allò. Però
aquestes mateixes coses se les trobaven els dinosaures i les falgueres, i més endavant els
cavalls, els lleons i les coníferes. I a cap de tots aquests organismes vius no se’ls va
encendre una llum a la clepsa ‒o on fos‒ que els fes qüestionar què era allò i què ho
produïa. Va haver d’arribar l’home, amb un grau d’evolució ja considerable, perquè es
fes la pregunta de què eren aquells fanalets que per la nit brillaven, quina força tan
indòmita podia assolir el vent o l’efecte devastador d’un aiguat, i quina enorme potència
alliberava una tempesta. I la resposta van ser els deus. Ens sobrenaturals i totpoderosos
que explicaven allò que, per a ells, no tenia explicació.
Feta aquesta primera aproximació, ara canviaré l’enfocament perquè crec que a
l’interrogant d’avui, allà on diem “món físic” el podem canviar per món racional, el de
les coses conegudes… en definitiva el món científic si és que volem assignar-hi un
rerefons de consistència. Un món fet de tangibles, on les coses són les que són i, en gran
mesura, ja sabem perquè són així i no d’una altra manera. I a l’altre plat de la balança
ficarem el món de les coses per a les quals mai no tindrem resposta racional perquè la
seva base està sustentada en la fe. Algú pot pensar que són dos mons irreconciliables i
jo no ho veig així. Malgrat que tenim un poderós exemple que apunta en la direcció de
la incompatibilitat d’aquestes dues visions i que és el potent moviment creacionista dels
Estats Units, on hi ha escoles que neguen que l’home tingui un ancestre comú
emparentat amb els simis, neguen l’evolució de les espècies, el darwinisme. Fan una
lectura integrista del Gènesi: el món el va crear Déu, al sisè dia va crear l’home i al setè
descansà. Evidentment, agafar el text bíblic al peu de la lletra xoca frontalment amb
evidències científiques inqüestionables i ens fa encara més inversemblant que aquest

moviment pugui tenir tanta força i poder. És més, no sols estem emparentats amb els
simis, sinó que reculant més encara, la vida va començar amb manifestacions del tot
rudimentàries als oceans. Aquelles primigènies manifestacions de vida van evolucionar
durant milions d’anys agafant cada cop més diversitat i complexitat, en algun moment
van desempallegar-se de l’aigua i van colonitzar la terra i van aixecar també el vol, fins
al moment que ens trobem i que, presumiblement, aquest procés continua i continuarà,
fins que amb la nostra manifesta ruqueria ho farem tot pols i, aleshores, podrem tornar
al text bíblic de l’Apocalipsi.
I si he dit abans que jo no veig incompatibles aquesta visió científica amb
l’espiritual és perquè sóc científic i constato amb estupor que cada cop que avancem en
el saber, apareixen més interrogants i més poderosos. És com fer passes cap a una meta i
que aquesta meta ens la estant movent de lloc, de manera que avancem però tenim la
meta cada cop més lluny. Aquesta és la paradoxa.
En ciència hi ha un terme, apunteu-vos-el com a enriquiment personal, que es
diu entropia. L’entropia és la mesura del desordre d’un sistema. Hi ha un principi
incontestable de la termodinàmica que demostra que l’entropia de l’univers sempre va
en augment. Per intuïció ho podeu entendre: ordenar exigeix un esforç, una feina i
energia. En canvi, si no fas res, si deixes fer, el desordre és el camí natural de les coses.
Si sou mares només cal que penseu en l’habitació dels vostres fills si no hi entréssiu de
tant en tant. Doncs bé, la vida d’un organisme, fins i tot el més elemental com un virus o
un bacteri, exigeix un grau d’ordenació d’una complexitat enorme. Aquest ordre es perd
quan l’organisme mor, totes aquelles seqüències d’elements, connexions i enllaços
comencen a degradar-se i tornen a ser elements i materials inerts: pols eres i en pols et
convertiràs.
En un famós experiment es van recrear les condicions en què podia trobar-se la Terra fa
milions d’anys. Van introduir en un recipient tancat molècules simples inorgàniques que
se suposa que hi hauria aleshores: amoníac, metà, aigua… i alguna cosa més. Ho van
sotmetre a condicions extremes de canvis de temperatura, descàrregues elèctriques… I
es va constatar que s’hi havia format matèria orgànica: urea i algun precursor
d’aminoàcids. Però tot i ser la matèria orgànica que és present al organismes vius, allò
no era vida. La vida és alguna cosa molt més complexa que ajuntar materials orgànics.
Si tanta complexitat suposa la vida, costa d’entendre que per simple atzar els àtoms i
molècules hagin format aquesta organització molt més complexa i sofisticada que
qualsevol giny que l’home pugui construir. Cal un principi que hagi anat en contra
d’aquesta entropia de les coses perquè s’organitzessin en principis vitals. Això la
ciència ni ho troba ni ho trobarà, la mateixa ciència impossibilita que tot hagi estat un
atzar. Vet aquí que en el món dels científics, com arreu, hi ha d’ateus, d’agnòstics i de
creients. Però n’hi ha molts de creients. En què creuen? Tampoc en això no tots tenen
resposta.
Per acabar ho faré amb un fragment de la meva visió particular sobre aquest
dilema físic-espiritual que llegiré del darrer llibre meu on parlo de maratons però també
de moltes altres coses, de molt més:

“Avui he desempolsegat la bicicleta. Després de massa temps de no fer-ho, m’he
allargat fins al santuari del Corredor. Trajecte dur, llarg i magnètic; indrets on la natura
et para el perfil bo i que et reconcilien amb la vaporosa idea que no està tot perdut,
encara. L’ermita, l’espai de natura i el restaurant, tot tancat i barrat. Solitud
impenetrable que pots abraçar contra el pit. Del Corredor estant truco a Tortosa, a
l’hospital on hi ha ingressat en Joan, el sogre. Parlo amb l’Ale i de fons, per l’auricular,
m’arriben nítids i espaiats els desvaris del seu pare. La cosa no pinta gens bé. Records,
una abraçada. Descabdello una pregària, l’indret hi convida. No sé què crec ni en què
crec, tinc una substantivació massa borrosa de tot plegat. Però, curiosament, la meva
formació científica, lluny d’arrenglerar-me entre els escèptics, entre els qui pensen que
tot té una explicació i només és qüestió de temps i recerca trobar-la, aquesta formació
que dic, a mi em fa intuir-ho tot cada cop més amagat. Com més sabem més
interrogants s’obren i més lluny estem d’entendre, i això em mena al caire de fer-me
creure en alguna cosa, una font d’on neix tot principi d’ordre. I ho crec així perquè
l’atzar i els milions de mil·lennis no haurien pogut posar d’acord tanta entropia ni fer
anar a l’hora, per lliure casualitat, mecanismes tan complexos com els que amaga
qualsevol manifestació de vida per insignificant que sigui. Fins i tot l’organització del
món subatòmic reclama un punt ineludible on comenci tot plegat. I si no en tingués prou
amb aquesta via, n’hi ha una altra, de més lírica i senzilla: hi crec perquè aquest paratge
que m’envolta té un ritme misteriós; hi crec perquè el món no pot ser dolent si el vi és
bo; també hi crec perquè descobreixo en tantes mirades la tendresa. Per això hi crec i
aquest és el meu caos i, alhora, la meva certesa. I vet aquí que he necessitat
desempolsegar aquella sonsònia que vaig aprendre de petit de manera mecànica i que
era capaç d’amollar en lletania. Ara ha brollat de manera natural i interioritzada. Mots
planers i meditats, que transcendeixen la intrínseca condició de rés i sintonitzen millor
com a monòleg que algú deurà escoltar. Atès que ja no hi ha lloc per a l’esperança, que
l’hora sigui curta i el traspàs una senda amable i benigna, com les que he trescat aquest
matí, en aquesta contrada.”
Rafel Mollar