Quina diferència hi ha entre intel·ligència i saviesa?

Avui tenim un interrogant dels de pensar. I per desenvolupar la pregunta de: Quina diferència hi ha entre intel·ligència i saviesa?, espero que ho fem de forma intel·ligent i sàvia.

La psicologia considera que la saviesa és un tret adquirit per l’experiència i que no es pot ensenyar. Una definició diu que és la forma correcta d’aplicar el coneixement, i va molt més enllà de l’intel·lecte. També és reconeguda com una virtut cardinal doncs a efectes pràctics la saviesa és sinònim de prudència. I així la podem definir com un atribut de l’ésser humà que li permet prendre decisions justes, equilibrades i posar el coneixement en acció. Es tracta d’aplicar l’experiència a intel·ligència i així ens proporciona la capacitat de valorar les coses, de reflexionar, de discernir la veritat, el què és bo i el què és dolent.

No sempre actua sola, si ho fa juntament amb conceptes de moralitat en resulta un individu amb bon judici. També es pot prendre com una forma ben desenvolupada de sentit comú.

Els Grecs també la consideraven una virtut i la representaven les deesses Metis, primera esposa de Zeus i Atena, filla de Metis, representada com a forta, justa, misericordiosa i casta. Apol·lo també va ser un representant de la saviesa, ja que era el director de les Muses, personificacions de les ciències, les arts inspirades i poètiques. Se li contraposava Hermes relacionat amb les ciències i la saviesa tècnica. A l’avançar en el temps, per Sòcrates i Plató la filosofia era l’amor a la saviesa, i per Aristòtil la comprensió del perquè de les coses, la causalitat. Pels Romans Minerva representava la saviesa aquest coneixement hàbil juntament amb les virtuts i el seu símbol és el Mussol perquè pot veure en la foscor.

Els investigadors de la psicologia positiva la defineixen com la coordinació del coneixement i l’experiència. Així doncs, podem dir que en la vida quan afirmem que una persona és sàvia, ho és perquè sap prendre les decisions correctes en cada moment difícil de la vida i que solen tenir bons resultats perquè han sabut discernir pros i contres sense perdre el camí de la justícia, misericòrdia, valors i virtuts.

En canvi, la intel·ligència es pot descriure com la capacitat de percebre i aprendre informació i retenir-la com a coneixement per aplicar-la a certs contextos. Es defineix també com la capacitat de lògica, comprensió, autoconsciència, aprenentatge, coneixement emocional, raonament, planificació, creativitat, pensament crític i resolució de problemes, i així és que no hi ha un acord unitari de la seva definició. S’estudia en humans i evoluciona i canvia segons l’edat perquè els nens, joves i adults tenen la seva escala d’intel·ligència, en canvi, en la vellesa es parla de deteriorament de les escales cognitives.

La psicòloga estatunidenca Linda Gottfredson la defineix com la capacitat mental general que inclou la capacitat de raonar, planificar, resoldre dificultats, pensar en l’abstracta, comprendre idees complexes, aprendre de pressa, i aprendre de l’experiència, és més que l’aprenentatge a través dels llibres.

N’hi ha de diferents tipus, la intel·ligència Natural que és la disposició biològica i innata de cada individu, després hi ha la intel·ligència social, quotidiana que s’observa amb el comportament i la intel·ligència psicomètrica investigada pel test psicològics.

El psicòleg Howard Gardner considerava la intel·ligència com un potencial que cada individu te en més o menys grau i que no es pot mesurar amb un test de Coeficient intel·lectual normalitzat perquè existeixen múltiples intel·ligències: d’intel·ligència lingüística (ús de les paraules de forma adequada), intel·ligència lògica-matemàtica (Capacitat de resoldre problemes de lògica i matemàtiques), intel·ligència musical, intel·ligència espacial, intel·ligència corporal-cinestèsica (capacitat de coordinar els moviments del cos i expressar sentiments amb ell), intel·ligència intrapersonal o emocional (relacionada amb les emocions), intel·ligència naturalista (capacitat d’estudiar la natura), intel·ligència interpersonal o social (capacitat per entendre els altres com l’empatia).

El 1912, Wiliam Stern formula el concepte de Quocient Intel·lectual, una relació entre d’intel·ligència mesurada amb un test d’intel·ligència i d’intel·ligència esperada per la seva edat i multiplicat per 100, essent 100 la puntuació quan ambdues coincideixen. Actualment, no s’utilitzen per a la inexactitud donada pels diferents tipus d’intel·ligència que hi ha.

Un altre punt que ha despertat l’interès de la pedagogia és el desenvolupament d’intel·ligència trobant diferents factors condicionants com són els hereditaris (la combinació de gens dona moltes possibilitats), els biològics (la densitat de neurones especialitzades en el cervell), i els ambientals (l’entorn de l’individu). L’educació (que proporciona eines), la motivació i els hàbits saludables.

……..

En aquest guió he enfrontat la capacitat de raonament i d’acumular coneixement amb un tret adquirit amb l’experiència, és a dir d’intel·ligència i la saviesa. M’ha sorprès com des de principis del S. XX hi ha una narrativa molt extensa centrada en les capacitats i habilitats humanes relacionades amb el coneixement, en estudiar-lo i mesurar-lo d’una forma molt sistemàtica, lògica i científica. En canvi, sembla que la saviesa no hagi tingut la mateixa atenció, almenys amb la importància que li van donar els antecessors filòsofs grecs i romans. I jo em pregunto, estem en un moment social o històric en què la saviesa hauria de tenir un nivell d’importància més elevat?