Una reacció habitual davant del sentiment de por és la paràlisi, tant física com mental.

Recordem la por de quan érem petits i ens despertàvem a mitja nit, a les fosques? Potser volíem anar al lavabo però ens feia por sortir del llit (zona segura), posar els peus a terra i caminar pel passadís. Tots sabem que els monstres aprofiten la foscor per atacar, oi?

El cos rígid, els ulls oberts tot i no veure res, la respiració accelerada, la suor… Un seguit de reaccions incontrolades davant de la por a un fet real o imaginari. Perquè el cervell no distingeix si el que imagines és cert o no, reacciona ràpidament davant del perill.

A l’etapa adulta la paràlisi es manté tot i ser més discreta. Ens inventem excuses que justifiquin no buscar una feina que ens ompli o dur a terme aquella afició creativa que tant ens agradava i que fa ja tant de temps que no practiquem. Decidim, en definitiva, no ser conseqüents amb els nostres anhels. Com quan érem petits, no sortim del llit conegut malgrat sospitar que al final del passadís ens trobaríem millor.

La paràlisi és un mecanisme de defensa del cervell per protegir-nos, però en algun moment li haurem de fer saber que els monstres no són més que fantasies inventades per algú altre i que un dia ens vàrem creure.

Imaginar-se el pitjor dels escenaris és una bona manera de començar a reduir la tensió. De la mateixa manera, enfocar-se en el present i, des de la tranquil·litat, preguntar-se com seríem en cas d’atrevir-nos i aconseguir-ho ens permet visualitzar un futur motivador.

La millor manera de tirar endavant és deixar de mirar enrere. Cal enfocar-nos en el nostre objectiu i, sense deixar de mirar-lo, incorporar les eines que necessitem per acostar-nos-hi.