Ens relacionem amb la solitud de diferents formes. Hi ha gent a qui els encanta la solitud i en gaudeixen, volen estar sols i tenir el seu espai; hi ha d’altres, que no volen estar sols, no ho suporten, els angoixa o els espanta, necessiten sentir-se acompanyats.  També busquem la solitud acompanyats: tenir aquell espai personal de silenci i recolliment tot estant en presència d’altres persones. I fins i tot ens podem sentir sols i aïllats  estant envoltats de gent i de soroll, quan sentim que no quadrem amb l’ambient exterior.

Com a humans, som ésser socials i gregaris, per això, busquem relacionar-nos amb la gent, compartir, tenir amics, saber que algú ens espera, sentir que ens tenen en compte: tot això ens fa sentir bé i ens dona seguretat.

Hi ha una doble necessitat doncs en l’ésser humà: compartir però a la vegada també disposar d’una solitud que ens convida al silenci i la connexió amb la nostra persona. A la vida sempre anem alternant la necessitat d’estar sols i la de relacionar-nos amb els altres. D’una banda, apropar-nos i fer grup amb els altres ens aporta moltes vivències i aprenentatges. De l’altra, buscar la solitud personal, ens connecta i ens nodreix.

Tanmateix, en moltes ocasions, la solitud ens espanta, omplim el temps i la vida amb milers d’activitats i soroll que no ens deixen estar sols de veritat: com una autoprotecció per no veure la realitat i no posar la mirada en nosaltres i el que ens està succeint i, per tant, desconnectem per no patir. Televisió, xarxes socials, relacions…. Tot per cobrir un gran buit que podem tenir en el nostre interior i que volem tapar o emplenar amb mil i una coses que vénen de fora, per no sentir el que realment ens està provocant aquest buit.

Perquè al cap i a la fi, tots com a individus separats formem part d’una unitat i tots som importants i tenim un paper concret en aquest gran puzle que som la humanitat.

Per acabar recullo unes paraules d’Osho:

“Neixes sol i mors sol. Entre aquestes dues realitat creem mil i una il·lusions d’estar units; tota classe de relacions, amics i enemics, amors i odis, nacionalitats, races, religions… Creem tota classe d’al·lucinacions per evitar un fet: estem sols. Però fem el que fem, la veritat no pot canviar-se. Es així, i en comptes d’intentar escapar d’ella, és millor que en gaudim.
Gaudir de la teva pròpia soledat és el propòsit de la meditació. El meditador és aquell que aprofundeix en la seva pròpia soledat, saben que neix sol, que morirà sol, i que en el més profund del seu ésser està vivint sol. Així doncs, ¿per què no experimentar en què consisteix la soledat? Aquesta és la nostra verdadera naturalesa, el nostre verdader ésser.”