Podem canviar els mals hàbits socials? Guió de Rafael Mollar per el dia 27-10-2020
No es tracta de si podem o no podem, la qüestió és més imperativa: cal canviar-los!
De grat, amb bona predisposició i clar compromís per aconseguir-ho; o, sinó, a la força, per
la llei de l’embut, amb contundència i decisió de tothom per assenyalar l’incívic i amb ferm
compromís de les autoritats que han de vetllar que no es produeixin actituds desguitarrades.
Viure en societat implica adaptar-nos a unes normes i acatar uns convenis per
facilitar la convivència, de manera que la llibertat d’uns no condicioni el benestar i la
integritat dels altres. Moltes d’aquestes normes són de sentit comú i ningú no ens les ha
d’explicar perquè surten d’un mateix. Altres són acords convencionals per evitar el caos.
¿Us imagineu que cadascú circulés amb el cotxe per on volgués i de la manera que
volgués? A més de perillós, fóra inviable. Per això hi ha unes normes, que tothom ha de
saber i respectar, de manera que fem més fàcil la convivència. Qui les segueix té un
comportament cívic i qui les incompleix de manera més o menys freqüent i sistemàtica és
un incívic.
Escric aquestes ratlles encara sota l’efecte, no del tot aclarit dins meu, que em
provocaren les paraules de no fa gaire d’un alt càrrec de la Conselleria de Sanitat de la
Generalitat en el sentit que els veïns tenen el dret i, potser el deure, de denunciar qui se salti
les normes de muntar festes i reunions a casa seva amb un excés d’assistència i sense les
mesures de protecció adequades. D’entrada em va fer mal a les orelles. Això és més propi
d’estats totalitaris on tothom és potencial espia de tothom. L’Stasi ho aplicava amb bon
rendiment a l’antiga Alemanya de l’est. No podies refiar-te del simpàtic veí del replà
perquè, segons quina opinió expressessis, ben bé podria ser un confident del govern i
trobar-te amb seriosos problemes. Les parets tenien orelles, en deien. També va actuar de
manera similar el govern de Fidel Castro a Cuba, i està sota sospita permanent la Rússia de
Putin. També, de grat o aparentment de grat, han permès els xinesos que hi hagi milers de
càmeres instal·lades als carrers, que fan reconeixement facial i tenen a tothom sota control.
Potser guanyen en ordre i tranquil·litat amb la penyora pagada en forma de pèrdua de
llibertat i, gairebé, d’intimitat. Jo, d’entrada vaig pensar que això passa en estats
escassament democràtics, a les dictadures i a les societats tutelades com si els súbdits fossin
eternament infants que cal controlar. Aquí, a Catalunya, en ple segle XXI, on s’és vist!
El meu desconcert que, ja dic, no s’ha esllanguit encara, el noto quan intueixo que
potser allò del tot reprovable no és ben bé això que se’ns demana a nosaltres que fem. No
és un estat que vol controlar i reprimir la dissidència, aquí es tracta de tallar-li les ales a una
pandèmia on qui, de manera incívica, se salta les normes, es posa en risc a ell mateix, però
també a la societat sencera. Les dades empitjoren dia a dia, la línia vermella s’enfila com
una carbassera, pinten bastos. La delació és lletja i mesquina, tanmateix, quan a l’altre plat
de la balança poses personal sanitari que estan fent una feinada titànica, gent de risc que
s’hi juga la pell, restaurants i comerços que compleixen amb allò que se’ls demana però tot
i així han de tancar perquè algú altre no ho fa… aleshores la cosa ja no és tan clara. Un tema
delicat, la polèmica està servida.
Tanmateix, no voldria centrar la discussió només en la covid-19, perquè malgrat que
ens està resultant dolorosa i llarga, no deixa de ser una cosa conjuntural que, tard o d’hora,
passarà. El problema que avui tractem és més general i d’abast més ampli. Perquè
d’incívics n’hi havia abans de la pandèmia i n’hi haurà després.
De tant en tant, més sovint del que voldríem, els noticiaris van plens de revoltes
amb saquejos de comerços i destrosses en el mobiliari públic. Sovint, gairebé sempre, són
aixecaments populars esdevinguts en països subdesenvolupats. Però, i aquí rau el
desconcert, també ho hem trobat en països que tot i gaudir d’un nivell sociocultural
important tenen grans desequilibris socials amb tensions que suren quan el moment es
presenta, quan de cop es veuen immersos en situacions traumàtiques com per exemple amb
allò del corralito a l’Argentina, o després de l’huracà Katrina a l’estat d’Atlanta o, més
recent, els armilles grogues a la veïna França, els aldarulls a Barcelona quan es va conèixer
la ignominiosa sentència per la votació del primer d’octubre de 2017 o, l’altre dia, les
revoltes als Estats Units contra la violència racial de la policia.
Queda ben palès que no hi ha cap societat vacunada contra aquesta mena de fets. I
la majoria de la gent implicada en aquests afers sol ser gen jove. Què li passa a un sector
del jovent que és capaç de comportar-se així? De ben segur que a nivell individual es pot
tractar amb cadascun d’aquests encaputxats i descobrir sensibilitats que ennobleixen les
persones, tanmateix diluïts en el col·lectiu es transformen en una mena de doctor Jekill i Mr
Hide.
El civisme, em temo, va de baixa. No em convenç la tesi que ho explica en el sentit
que hi ha un canvi de valors en la societat. D’acord, el canvi de valors hi és, coses que
abans eren dogma ara han deixat de ser-ho, i coses que abans no importaven, o potser ni tan
sols no existien, ara són presents i generalitzades. Tanmateix, hi ha punts d’ancoratge que
res no els pot fer canviar (respecte al proïsme, discriminació positiva envers els més grans o
desvalguts, capteniment curós amb tot allò que és de tothom…), i viure en societat exigeix
una adaptació a tot allò que ser sociable comporta.
Sense necessitat de forçar la situació i anar a parar a tota aquesta mostra de fets que
he apuntat més amunt, pensem en quin reguitzell de conductes incíviques trobem cada dia:
carrers amb papers que algú ha llençat al terra quan a pocs metres té una paperera, gossos
que embruten les voreres davant la impassibilitat dels seus amos, el cotxe que no respecta el
pas de vianants on espera gent per creuar, la música amb excés de decibels que surt de la
casa del veí, o de la moto truncada que circula a tot drap, els graffitis que embruten parets i
portes per tot arreu, el cotxe aparcat de qualsevol manera que dificulta el pas, el tracte
groller i poc educat amb que ens adrecem els uns als altres, els termes en què alguns joves
s’adrecen a gent adulta o gran com si fossin els seus col·legues, creuar-te per l’escala o pel
carrer i passar sense dir ni un bon dia, talment com passaria un gos…
La llista la podem fer tan grossa com vulguem. Amb els nostres contertulians d’avui
mirarem de copsar l’estat de la qüestió. Què fem malament? Això és la pregunta del milió.
Per cert, una societat és més curosa i neta en relació inversament proporcional al
nombre de papereres que trobes al carrer. On n’hi hagi moltes… malament!
Rafel Mollar
