Programa del 7 de juny de 2022 al punt de l’interrogant. Guió de Joaquim Palomar Boldó.

On trobem estratègies per a viure el aquí i el ara?

Des de la visió antropològica hauria de posar en dubte la qüestió mateixa. Ens calen estratègies per a viure el aquí i el ara? No totes les cultures entenen una realitat individual i deslligada del seu context social més proper, ni tampoc altre temps que el present. La separació que en fem del aquí i el arreu, i del ara i el passat o la perspectiva de futur, tampoc són universals humans. Estic segur que en moltes cultures i situacions personals aquesta qüestió esdevindria incomprensible i la vida no té el mateix grau de distraccions o esquizofrènies en el quefer diari.

Em pregunto, per tant, si aquestes estratègies o aquest viure el aquí i el ara són un pegat per a un problema social, per a una societat malalta o bé en un procés de canvi tant ràpid que no ha tingut temps de deixar que el pòsit es dipositi al fons i s’aclareixi el seu viure.

Recentment he llegit que es parla d’un trastorn en joves, però no descarto que també en adults, que és el producte d’una addicció a les xarxes socials, i que provoca una angoixa constant en els instants en que la persona no pot estar connectada a les xarxes i conèixer tot allò que pot haver canviat o que algú pot haver dit. El que no deixa de ser, voler estar a diferents llocs i situacions al mateix temps.

La vida en la nostra societat sembla que ja és una mica així, ens porta a esquinçar la nostra ment i estar una mica en diferents llocs, mentalment. Hom pot ser a la feina i alhora està pendent d’un comunicat de la seva família, o de concretar una trobada o mil coses alhora. I, naturalment, en aquest cas no és d’estranyar que hi hagi una certa alienació de la persona i que aquesta necessiti trobar instants de calma i reflexió.

No obstant, i amb ànims d’encendre la polèmica o suscitar reflexions, vull apuntar…

– que «viure el aquí i el ara» també sona una mica a moda de teràpia psicològica.

– que és una preocupació de la vida moderna, suposadament benestant, permanentment insatisfeta i distreta, que és potser el que caldria tractar.

– que acceptar els termes vol dir donar-los per bons i que no és el mateix «viure el aquí i el ara», que el significat del «mindfulness» o atenció plena, o bé el més obert i integrador de «consciència plena».

– que pensar en el aquí i el ara pot encobrir hedonismes egoistes o egocèntrics, o bé desentendre’s de responsabilitats passades.

– que pensar en el aquí i el ara hauria d’integrar la consciència de que el passat segueix en nosaltres perquè és el que ens ha fet i ens ha portat on som en cada moment i tampoc no hauria de ser incompatible amb una certa perspectiva de futur o enfocament de la vida.

– que hi ha traumatismes de l’experiència de vida, malalties i necessitats vitals, urgències personals, familiars o altres que es converteixen en un tot aclaparador on no hi veig cabuda a la recerca de sessions de teràpia «mindfulness», fets que per si sols omplen i alteren el viure d’una o més persones.

Dit això per si algú hi vol reflexionar, qui senti aquesta necessitat té molts camins vàlids, des de la recerca de teràpies i tècniques de presa de consciència, de meditació, ioga o altres, fins als viatges, l’esport, o un bon dinar o beure en bona companyia i deixar-se gaudir del moment i l’amistat.