La empatia sovint és definida com la capacitat per posar-se a la pell de l’altre, sentir les mateixes emocions que sent l’altre o fer-li de mirall, i aquesta manera de definir-la sovint ens confon. Pensem que ser empàtic consisteix en experimentar el mateix que l’altra persona, tant si és alegria, com si és tristesa o dolor. En realitat, l’empatia és molt més complexa, i requereix fer-nos una idea del que significa per l’altre trobar-se en una situació determinada, com deuen ser les emocions experimentades a partir de les seves característiques, com poden ser els seus pensaments i fins i tot saber què farà a partir d’aquí. No n’hi ha prou amb demanar-nos què faria jo en aquesta situació, sinó que requereix sortir de nosaltres mateixos i fer servir la informació que ens dóna l’altre per comprendre el seu comportament actual i futur, certament semblant al nostre en alguns aspectes, i també extremadament diferent en altres. Per exemple, podem entendre que el nostre amic estigui trist perquè el seu fill de 25 anys ha marxat de casa, però cal saber tota la importància que bolcava en aquella relació pare-fill per comprendre que la tristesa el paralitza fins al punt de no ser capaç de concentrar-se en la seva feina.

Sovint reaccionem intentant donar ànims, oferint una visió de positivitat dins d’una problemàtica o d’una situació feixuga. La majoria de vegades les persones amb un problema que experimentem com a greu o repetitiu o de difícil solució reben aquesta actitud amb cansament i sentiment d’incomprensió. Més aviat, el que els fa sentir compresos és el saber estar, la presència, sentir que per molt durs que siguin els seus sentiments, l’altre no es s’apartarà del seu costat i podrà compartir-los sense defallir.

Per altra banda, l’actitud de donar per descomptat que allò que nosaltres tenim per oferir és bo per l’altre, pel sol fet que a nosaltres ens faria molt bé en aquella situació, no només és ingenu, sinó que pot arribar a ser intrusiu i impositiu. S’oblida sovint que el component primari de l’empatia, conjuntament amb l’acceptació, és l’escolta.

L’ésser humà neix sense sentit de la moral, i el desenvolupa al llarg del seu creixement. Neix totalment dependent de l’altre, fusionat amb la figura materna que li dóna aliment a través del seu propi cos. A continuació fa una primer moviment de separació, en què la norma és la consecució del seu propi plaer i benefici. Després aprèn el que està bé i el que està malament, i, per fi, al voltant de l’adolescència, s’adona que existeix una instància social i que pot fer alguna cosa pels altres. Per algunes persones el fet de fer el bé esdevé un lema que impedeix veure’s a elles mateixes. Els dos exemple següents il·lustren les conseqüències d’aquesta manera de dirigir el propi comportament.

La Nora es pregunta com pot augmentar la seva autoestima.Té molts amics, la seva feina de mestra infantil li agrada, ha format una família amb en Pau i han tingut un nen i una nena. Tanmateix, explica que es considera massa empàtica: sovint en les relacions amb els altres li passa que adopta el punt de vista de l’altre tant intensament que ja no sap el que pensa i perd de vista les seves raons i necessitats. A vegades se sent confosa i incapaç de donar la seva opinió.

En Jan voldria poder mantenir les seves amistats més a llarg termini, i establir una relació amorosa estable, amb futur. Explica que hi posa tot de la seva part, i, tot i així, s’acaben generant baralles i espirals d’incomprensió que només es poden truncar amb la separació, encara que hi hagi un sentiment d’estimació i una vinculació ja establerta. Ho fa tot perquè l’altre pugui confiar en ell i saber que no estalviarà forces i recursos per ajudar-lo a resoldre qualsevol dificultat travessi. No entén com, donant tant, pugui rebre tan poc.

En aquests casos, ja no podem parlar d’empatia, en el cas de la Nora, perquè ha deixat de veure’s a ella mateixa. En el cas d’en Jan, perquè només es veu a ell mateix, i confon la seva necessitat de ser important amb el bé de l’altre.