Guió de Octavi Garcia

Porto estona barallant-me amb aquests dos títols que m’han assignat. No perquè no entengui el que diuen sinó que no m’agrada entendre-ho…tan sols pel fet d’haver estat proposats.

Estem en el segle XXI, ja són molts anys en què les relacions de parella han deixat d’estar definides per algú o alguna cosa que no sigui la pròpia parella. Senzill. Les relacions de parella poden sols mediatitzar-se des de fora per les repercussions específiques, dins del codi civil d’una democràcia laica. Sòls les seves relacions intersocials. Per a definir els drets universals de fills, obligacions fiscals, penals i econòmiques, herències, compensacions etc… però els títols d’avui no van  per aquí….

Ja sabem que parell és, en origen, un substantiu cardinal llati que significa dos. Podem parlar de molts tipus de relació de parella: home-dona, home-home, dona-dona, adult-nen, persona-mascota … En totes elles la intel·ligència ha d’estar present, en totes. És una condició necessària…però no suficient. Lleialtat, tolerància, generositat, i afecte/amor són valors de totes les bones parelles (en parella de guàrdia civils podríem probablement estalviar-nos l’afecte o amor……).

Però què és una parella: una parella és aquella construcció de dos éssers vius que així es defineixen, accepten o conviuen. No és una apreciació dels altres sinó dels propis protagonistes. Encara existeix gent obstinada a regular la vida privada dels altres?..encara s’atreveixen a qualificar certes relacions com a bones o dolentes?.

Com a persones qui pot definir la seva relació?. Segur que cap jutge prepotent, ni un psicòleg amb molts suspensos, ni un Govern desocupat…i tampoc un capellà solter. Ja hem dit que la  relació de parella la defineix la pròpia parella. Ella posa les seves regles, les seves presències, les seves absències, el seu llenguatge, el seu afecte, la seva economia, la seva sexualitat i la seva manera de treballar i distreure’s. A més la parella  hi utilitza la intel·ligència i emoció per a, entre altres decisions, ajuntar-se i separar-se.

La definició d’intel·ligència causa estralls en els cursos superiors de les facultats de psicologia. Tretze grans mestres coincideixen amb certes característiques: capacitat de resolució de problemes, adaptació i aprenentatge (jo afegiria innovació). Passa que a vegades, en el transcurs de relació de parella, el coneixement condueix a l’amor i més tard l’amor pot deixar pas a la intel·ligència pura, i finalment aquesta donar pas a la separació. Segons les fases, pot tot conviure “totus revolutus”.  I perquè no?…on està el problema?.

Quan dues persones decideixen conviure en parella tenen un perfil psicològic-social i físic determinat que és el que provoca l’atracció intensa. Fins que la mort us separi?.. al llarg del temps poden produir-se tres fenomens: que els perfils de tots dos evolucionin en direccions complementàries. Que evolucionin en direccions oposades. Que romanguin igual i condueixin a l’avorriment o fins i tot a la resignació. L’home/dona amb el qual vas conformar una parella …és un altre!, ho suportes?..continues millorant?. Penses que milloraràs millor sense ell/ella?…et sents bé?.

I encara ens preguntem què és el que cal definir?…i qui ha de definir-ho?.., crec modestament que no pot ser,  en ple segle XXI,  que la olor a naftalina rància de sagristia et faci dubtar.

 

Octavi Garcia Rivalt. Universitat Central de Barcelona: Llic. Psicologia Clínica. (5 curs. l.) Post. en Psi. Industrial (1 curs .). CIPP: Diplomatura Psicologia psicoanalitica i psicometria.(3 curs.). Arenys de Munt 16/4/2020

 

“Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Solo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.

Lo dejo  y se va (…)  y acaricia tibiamente, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas

Lo llamo dulcemente: «¿Platero?», y viene a mí (…)  alegre que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo ideal…

Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas, mandarinas, las uvas moscateles, todas de ámbar, los higos morados, con su cristalina gotita de miel…

Es tierno y mimoso. Pero fuerte y seco por dentro, como de piedra. Cuando paso con él los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo:

“Tiene acero!” (dicen).

Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo”.

Juan Ramón Jiménez (1914). Nobel de literatura 1956.