Totes les lleis són justes? Que fa falta per considerar una llei justa o valorar-la com injusta? Que passa quan una llei és considerada injusta per la societat a la qual està dirigida? La societat té el deure de respectar-la igualment quan es considera injusta?

Són preguntes que en tots els temps s han fet juristes, filòsofs, sociòlegs i humanistes. Hi ha hagut i hi ha diferents respostes.

Sol dir-se “les lleis són per cumplir-se”. Hi a qui diu que això és cert en la mesura que siguin “justes”, que estiguin d´acord amb els Drets Humans. I si això no passa , llavors, que s ha de fer?

Les lleis són dictades per a contribuir al bé comú, a la pau entre les persones que formen part d´una societat organitzada sota determinats deures i drets. Les lleis han de ser generals, impersonals i conegudes per tots.

Santo Tomàs d’Aquino cita a Sant Isidre que en les seves Etimologies diu: “La llei ha de ser honesta, justa, possible segons la naturalesa i els costums del país. Proporcionada als llocs i als temps, necessària, útil, clara, perquè no hi hagi enganys amagats en la seva obscuritat, ha de ser dictada no en profit personal, privat, sinó per la comú utilitat dels ciutadans”.

El bé comú, justícia, honestedat i universalitat, aquestes són les condicions essencials d una llei.

Per això no valen les que sota el ropatje de una llei obligatòria no compleixen amb aquests valors.

Un món que pretén viure en pau y amb seguretat necessita lleis justes que permetin viure amb alegria, amb somnis, il·lusions i esperances.

Les lleis haurien de ser clares, transparents i entendibles per tots. Si no és així es converteixen en lleis injustes.

Si no se sap la raó per la qual es van dictar, els fonaments i el bé que persegueixen, són lleis injustes.
I les lleis injustes generen caos i confusió.

El Papa Francisco en un discurs a principis d’aquest any va parlar de què un requisit fonamental de tota llei és que ha de respectar la dignitat humana per a ser justa. Si això no es així és una llei injusta.
La dignitat humana, és el dret a ser respectat, valorat com ser individual i col·lectiu. Com persona i com membre de una societat. Així ho declara la Declaració Universal dels Drets Humans.

Tots mereixem viure en un món, en una país, en una societat on es dicten lleis justes, on es respectin els drets humans com a persones, i on sentim que podem viure en llibertat.

Com sempre tot és relatiu, i la flexibilitat i l’adaptació als canvis formen part del procés evolutiu de l’esser humà.

Com diu el famós poema de Ramón de Campoamor “En este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira” suposa una especial manera d’expresar i admetre, que tot és subjectiu, i ,que inevitablement el subjectivisme i el relativisme imperen en totes les facetes del nostre món, no hem d’oblidar que som humans i aprenem dels errors, que potser la justícia es un ideal, i que per mi pot ser just quelcom que per a un altre no ho es.

Les lleis estan fetes pels homes i per a els homes, si no estan en coherència, en concordança amb els Valors Universals, llavors potser és moment de revisar-les, canviar-les i adaptar-les a les noves necessitats, als nous valors, al progrés i al futur.