L’enveja és una plaga del nostre temps? Guió de Lluïsa Salvanyà
Enveja… desig d’allò que un altre posseeix. Sentiment especialment d’odi, envers qui posseeix una cosa que nosaltres no posseïm.
Per una banda, es refereix a l’aspiració de posseir quelcom que un manca, però que ho gaudeixen els altres i per altre banda, un desig que qui efectivament disposa del que un anhela, ho perdi, o d’alguna manera es vegi perjudicat.
En altres paraules, viure en la fantasia, en la il·lusió d’allò que hauríem de tenir, allò que l’altre té o és. Oblidant el que tenim i el que som, oblidant viure en el present.
Per tant, parlem d’un constructe íntimament relacionat amb els altres, amb la societat. Es necessita de dos per sentir enveja. Tesser i Campbell, en les seves investigacions plantegen la idea de que aquesta comparació està íntimament lligada amb l’autoconcepte (el valor o la visió cap a un mateix) i l’autoestima, ja que els demés serviran com a criteri a l’hora de valora les nostres capacitats o propietats, per exemple, quan els altres superen les nostres habilitats, èxits, possessions o qualsevol altre variable que la pròpia persona consideri rellevant. A partir d’aquí, altres investigadors recalquen la importància dels sentiments d’inferioritat auto percebuts en l’individuo i la percepció de justícia: “És injust que ell tingui això i jo no” o “Jo em mereixo això més que l’altre”.
Sentiments de ràbia, frustració, impotència i desesperació, pensaments negatius i irracionals o inclús conductes hostils, van de la mà de l’enveja.
Altres autors es plantejant si l’enveja pot ser sana i quina diferència hi ha entre el sentiment descrit. Doncs bé, Smith planteja l’enveja sana com una emoció que sorgeix del desig de posseir el que no és d’un però sense que aquest fet impliqui hostilitat o la intenció de que l’altre es quedi sense allò que nosaltres desitgem. Tot i així en ambdós casos existeix una evident insatisfacció pel que un posseeix o és.
Avui en dia, si preguntéssim al a gent si és envejosa, segurament la majoria negarien ser-ho. I no és d’estranyar tenint en compte com la nostre cultura i els antecedents d’aquesta, influeixen en la moralitat de la societat. A
Acceptar que un és o sent enveja, implícitament comporta acceptar sentiments d’inferioritat i negatius, desagradables de nosaltres mateixos… estem disposats a acceptar allò que considerem dolent de nosaltres mateixos? És una feinada reconèixer la nostre imperfecció, oi?
Tenint en compte l’esmentat, on es pot observar l’enveja avui en dia? No cal anar gaire lluny, podem fer un exercici introspectiu i preguntar-nos honestament quan i cap a qui o que dirigim la nostre enveja? Està relacionada amb el nostre cos i la nostre imatge? amb la professió? Les metes que ens marquem? I cap a les parelles o persones amb les quals ens sentim atretes? Amb l’economia? Amb sort dels altres? Qui guia els nostres passos, quin és motor del nostre moviment, allò que realment sentim? O allò que anhelem dels altres?
