Vivim convençuts de la veracitat de tot allò que percebem a través dels nostres sentits. Confiem en que la nostra percepció ens proporciona una representació fidel de la realitat. Però existeix una enorme diferència entre el que hi ha allà fora i l’experiència del que considerem la realitat. Dit d’una altra manera, no operem directament sobre el mon, sinó sobre les interpretacions del mon que fem a partir dels nostres sentits. En altres paraules, el mapa no és el territori. De fet cadascú de nosaltres disposa d’una representació de la realitat, d’un mapa diferent, únic i personal, que ens permet guiar-nos a través del mon. Però si existeixen tants mapes de la realitat com persones, quina és la verdadera realitat?

Ernst von Glaserfeld, teòric del constructivisme radical, afirmava que no és possible conèixer quina és la realitat i que, en tot cas, només podem saber allò que la realitat no és. Paul Watzlawick, va il·lustrar aquesta afirmació mitjançant la metàfora del capità de vaixell que ha de creuar de nit i en la més absoluta foscor un estret del qual no disposa de carta de navegació. Si el vaixell topa contra els esculls i naufraga, quedarà demostrat que el rumb traçat pel capità no era el correcte. I si la nau aconsegueix evitar els esculls i arribar a mar oberta, això només demostrarà que el rumb triat no va implicar una col·lisió. L’èxit del capità a l’hora de traçar la ruta no li permet conèixer la verdadera naturalesa de l’estret. D’aquesta manera podrà dibuixar una carta de navegació, tot i que aquesta no reflectirà on son els esculls, sinó el traçat d’una ruta on els esculls no hi son. Altra vegada, el mapa no és el territori.

I com creem cadascú de nosaltres aquests mapes, aquests models de la realitat? Tenint en compte que els experts en comunicació han calculat que el nombre d’estímuls (interns i externs) que rep una persona per segon es troba al voltant dels 10.000, és necessari realitzar un procés de selecció d’aquesta informació per tal de no quedar saturats per la mateixa. Aquesta selecció es produeix a partir de les limitacions neurològiques, sociogenètiques i personals, que actuen com a filtre de la informació.

Les limitacions neurològiques son les que venen donades pels nostres sentits. La nostra capacitat auditiva esta restringida a una banda de freqüències concreta, així com la nostra visió és sensible a un rang de longitud d’ona determinat. El mateix passa amb la resta de sentits. Aquestes limitacions son comunes per a tots els ésser humans i fan que percebem el mon d’una manera totalment diferent a com ho fa un gos o un cuc.

Les limitacions sociogenètiques son aquelles que ens venen donades pel grup social i cultural i, especialment, pel llenguatge. És ja força conegut l’exemple dels esquimals que disposen de trenta paraules per a referir-se a trenta varietats de neu, que nosaltres no seriem capaços de percebre com a diferents.

Per últim, les limitacions personals son aquelles que son fruit de les experiències viscudes des del naixement i, per tant, son úniques i característiques per a cadascú de nosaltres. La influència dels pares i altres figures d’autoritat, l’educació rebuda, les experiències traumàtiques i un llarg etcètera d’experiències configuren la manera en que cadascú forma la seva visió de la realitat.

Tenint en compte la enorme quantitat d’estímuls que ens arriben des del mon (i des del nostre interior), i la variabilitat a l’hora de filtrar-los i de decidir quina informació és essencial i rellevant, podríem afirmar que és un petit miracle que dues persones puguin arribar a estar d’acord sobre alguna part de la realitat.

Tot i que el fet de no poder saber realment què és la realitat pot semblar descoratjador, val la pena prendre consciència de que el nostre paper en la construcció de la nostra realitat és un paper actiu. Aquest fet ens ha de permetre qüestionar-nos la veracitat de les nostres percepcions i creences, especialment davant les adversitats de la vida, i fer-nos conscients de la nostra part de responsabilitat a l’hora de crear la nostra experiència de la realitat.

Podem triar acceptar una realitat inamovible, o podem triar desafiar una realitat de la qual som partícips com a co-creadors, atrevint-nos a revisar el mapa i, fins i tot, a retocar-lo. Però per fer això ens hem de posar a prova a nosaltres mateixos, qüestionant la manera en que entenem el mon i a nosaltres. Desafiar el mapa descobrint el territori a través de l’acció. Pas a pas.

Com deia Marcel Proust, encara que res canviï, si jo canvio, tot canvia.