Crec que mai oblidaré aquella feina en una taller de metal·lúrgia. Només era una feina temporal mentre estudiava però vaig haver de deixar-la abans dels 6 mesos. El motiu: no podia seguir suportant el meu cap, l’amo del negoci. Era una persona hostil, malhumorada i prepotent. Jo intentava fer bé la meva feina però ell aprofitava qualsevol excusa per desqualificar-me, per humiliar-me. Era una persona tòxica. O això pensava en aquell moment. Ha passat el temps i crec que hauria d’agrair-li a la vida per posar aquella persona en el meu camí.

L’escriptor Bernardo Stamateas proposa en el seu llibre “Gente Tóxica” 13 tipologies de personalitats tòxiques, entre les que trobem l’envejós, el desqualificador, el fals, el psicòpata, el neuròtic o l’agressiu verbal. Probablement el meu ex-cap reunia els requisits necessaris per ser inclòs en moltes d’aquestes tipologies i de ben segur que la lectura del llibre de Stamateas m’hagués ajudat a protegir-me d’ell en aquella època. Però hi ha un fet que desmunta en certa manera aquesta “teoria de les persones tòxiques”. Aquesta persona tenia dona, fills i un cercle d’amics. Jo l’havia vist interactuar en alguna ocasió amb aquestes persones i tenia un comportament certament diferent. El seu tarannà general era el mateix però les seves actituds i conductes eren molt més equilibrades. En aquell moment aquest fet només reafirmava la idea de que hi havia una qüestió personal contra mi, però amb el pas del temps aquella experiència m’ha ajudat a entendre que no existeixen les persones tòxiques. Només existeixen les relacions tòxiques.

Deia Epíctet, filòsof de l’antiga Grècia que “ quan algú t’irrita, és en realitat el teu judici qui ho fa”, i es que, difícilment algú pot fer-nos mal sense el nostre consentiment. Així doncs, el poder que tenen les persones per generar en nosaltres pensaments i emocions negatives està limitat al grau en que aquestes son capaces de fer-nos connectar amb els nostres conflictes interns. Son persones que, per algun estrany motiu, tenen la capacitat de fer present el nostre costat més fosc, de ficar-nos davant del mirall on veure reflectides les nostres pors, les nostres inseguretats, les nostres frustracions o les nostres rancúnies.

La psicologia analítica de Jung proposava l’arquetip de l’Ombra, molt relacionat amb el concepte freudià de l’inconscient. L’Ombra era entesa com aquella part amagada i fosca de la nostra personalitat que roman reprimida en les profunditats de la ment. La lluita real per assolir el nostre benestar és precisament l’acceptació d’aquesta Ombra que intenta emergir a la superfície cada vegada que té una oportunitat. Seguint aquest plantejament podríem dir que les persones que sovint anomenem “tòxiques” son simplement aquelles que aconsegueixen que connectem amb aquelles parts de nosaltres mateixos que no acceptem i amb aquells conflictes que no hem aconseguit resoldre.

No se quina era la intenció real del meu ex-cap quan em parlava amb menyspreu i, probablement, mai ho sabré. El que si que se ara és que aquelles situacions activaven una part de la meva personalitat que jo no volia reconèixer o amb la que no sabia com lidiar. El gran malestar experimentat, i el fet de no ser capaç d’acceptar el meu propi costat fosc, m’impulsaven a culpar a l’altre i a veure’m com una víctima. Per mi era molt més fàcil pensar que el meu cap era una persona tòxica que plantejar-me la possibilitat de que era jo el principal responsable de com em sentia.

Indubtablement aquella era una relació tòxica, en la que el tipus de comunicació a que era sotmès pel meu cap, feia emergir els meus conflictes interns no solucionats. Ha passat el temps, i experiències com aquella m’han ajudat a conèixer i a acceptar una mica més la llum i la ombra de la persona que més poder té per fer-me patir i amb la que espero anar millorant la relació amb el temps; jo mateix.