Arran del debat aquest estiu sobre l’ús de burquini a les platges europees, vaig llegir l’article d’en  Xavier Rius, director d’e-notícies titulat “Benvinguts a Euràbia”, article de lectura recomanada i del que he extret alguns fragments.

Dona tot un seguit de dades i explica com el passat  mes d’agost a El Periódico feien campanya subtilment a favor del burquini: “Musulmanes espanyoles defensen el burquini” titulaven a tota plana en portada. Havien parlat amb deu dones -totes llevat una sortien amb vel- i omplien gairebé quatre planes. Totes, clar, estaven a favor del burquini.

No cal dir que la premsa més progressista considera el burquini com un dret de la dona no pas com un retrocés o directament una mostra d’opressió. Les dones s’han passat quaranta anys reivindicant el vestit de bany, el biquini, el topless i ara resulta que el més xic és portar burquini. Una explicava que, als disset anys, havia decidit “posar seny” i posar-se el vel. Ergo, totes les que no van amb vel, incloses les occidentals, són unes desassenyades. Una altra havia arribat fa nou anys a Espanya i justificava la seva petició amb aquestes paraules: “això és la democràcia”. Curiós com apel·len aquí el que no tenen allà.

Òbviament no passaria res si la majoria de musulmans acceptessin els valors occidentals que tant ens han costat de guanyar: la democràcia parlamentària, la separació de poders, la igualtat home-dona, la laïcitat, la no discriminació per raons de sexe.

Però la identitat musulmana és culturalment, socialment i religiosament massa forta. Ningú s’integra en una societat que considera inferior. Nosaltres -a diferència dels bons musulmans- som pecadors, fumadors, bevedors i agnòstics. Si l’Islam és la religió autèntica -i n’estan convençuts- perquè han d’estar per romanços?

L’Islam, divideix la humanitat entre Dar al-Islam -la terra de l’Islam o casa de l’Islam- i el que no ho és: Dar al-Harb, la part del planeta encara no conquerida per musulmans. Literalment -la qual cosa també és preocupant-: la casa de la guerra. Curiós, per exemple, que el nom de la mesquita del Raval -una de les primeres de Barcelona- porti el nom de Tariq Bin Ziyad, el general que va conquerir la península Ibèrica al segle VIII.

El problema -a part de la natalitat que descriu Michel Houellebecq en la seva última novel·la- és la debilitat moral d’Europa. No és qüestió de religió, és la defensa amb convicció dels nostres propis valors. Potser sí que, com deia Oriana Fallaci, “lo peor para nosotros está todavía por llegar”.

Segons explica la Wikipèdia en català (la versió en castellà li dona un altre tractament), l’origen del terme Euràbia es troba en el títol d’una revista dirigida a mitjans dels anys 70 del segle XX per Lucien Bitterlein, president de l’Associació per a la Solidaritat Francoàrab, i publicada conjuntament pel Groupe d’Etudes sur le Moyen-Orient (Ginebra), France-Pays Arabes (París), i el Middle East International (Londres).

Posteriorment, Bat Ye’or va difondre l’ús del mot Euràbia amb el propòsit de descriure el procés que, segons ella, s’està esdevenint d’integració política i cultural d’Europa a l’islam. Aquesta evolució va íntimament lligada a un canvi demogràfic que significa passar del predomini d’una població europea occidental a una altra d’araboislàmica. Bat Ye’or considera aquest procés com “el resultat d’una política encapçalada per França d’intentar contrarestar el poder dels Estats Units mitjançant l’apropament als països àrabs”, i el veu com la causa principal de “l’hostilitat europea” contra Israel.

El concepte Euràbia s’ha popularitzat en grans mitjans de comunicació dels Estats Units, com ara la FOX, per referir-se al futur d’Europa, amb una població musulmana “jove i en gran creixement, que, de cap manera, vol integrar-se a la civilització occidental”.

Euràbia segons Bat Ye’or

La maquinària que ha convertit Europa en un nou continent de dhimnitut es va engegar ara fa uns trenta anys per iniciativa de França. Es va dissenyar una àmplia política de simbiosi d’Europa amb els països arabomusulmans, concebuda per conferir a Europa -i especialment a França- un poder i un prestigi suficients com per competir amb els Estats Units. Aquesta política va ser iniciada sigil·losament sota l’innocent nom de Diàleg euroàrab. Aquesta estratègia, l’objectiu de la qual era la creació d’una entitat mediterrània euroàrab, basada en la lliure circulació de persones i mercaderies, també va determinar les polítiques d’immigració envers els àrabs a seguir per la Comunitat Europea.

Bat Ye’or resumí les seves idees sobre Euràbia a National Review d’aquesta manera:

La desmesurada cobdícia econòmica d’Europa fou instrumentalitzada per la Lliga Àrab en una estratègia política a llarg termini dissenyada contra Israel, Europa i els Estats Units. Per mitjà del laberint del sistema del Diàleg euroàrab, es va dissenyar una política de deslegitimació d’Israel. Estratègicament, la Cooperació euroàrab fou un instrument polític per fomentar l’antiamericanisme a Europa, el fi del qual era separar i afeblir els dos continents mitjançant una incitació a l’hostilitat i la permament denigració de la política americana a l’Orient Mitjà.