Esta sobrevalorat el benestar?

Esta sobrevalorat el benestar? guió de Rafael Mollar per el programa del dia 19-01-2021

Mentre rumiava l’interrogant d’avui m’ha vingut al cap una paràbola que
llegíem els infants de quan jo era petit en aquell llibre multidisciplinar, l’enciclopèdia
Álvarez, que aleshores utilitzàvem gairebé a totes les escoles. Era la d’aquell savi que
caminava errant per sendes boscoses i que es lamentava de la seva dissort, de la seva
pobresa, que el feia subsistir de rosegar la part tendra de les tiges de vegetals que collia
pel camp. I la moralitat del text consistia en el fet que quan mirà enrere va trobar un
altre savi que subsistia d’escurar les tiges que ell acabava de llençar. El missatge era ben
explícit: de què et queixes? Mira enrere i veuràs gent amb una situació més penosa que
la teva.
Ja veieu, aquesta enciclopèdia Álvarez m’ha brindat el punt d’ancoratge de per
on tirar. I engego amb un no rotund a la pregunta de si sobrevalorem el benestar. Si algú
pensa que sí, jo no hi estic gens d’acord.
Abans de començar el meu argumentari, que amb el vostre permís desgranaré tot
seguit, faré una entrada de cavall sicilià: hi nego la major (com està de moda de dir en
tertúlies i col·loquis entre gent entenimentada). Apunt al marge, amb temeritat i un bri
de gosadia, potser que aclareixi què significa aquesta expressió més o menys críptica,
què vol dir això de negar la major. I ho faig, no per petulància sinó pel sentit de servei i
rigor que caracteritza aquest programa, ho faig perquè potser ho heu sentit i només teniu
una difusa concreció de què carai significa. Doncs resulta que en la lògica que
estudiàvem a l’antic batxillerat (desconec si encara és vigent en els nous plans d’estudis
que ens els canvien a cada legislatura), en aquella lògica, deia, hi havia una part molt
divertida (si més no així m’ho semblava a mi): la dels sil·logismes. En un sil·logisme hi
ha una premissa nuclear que, si la donem per bona, quan hi apliquem la lògica, se’n
destrien unes conclusions impecables. Doncs bé, aquesta premissa principal i inicial és
el que en diem la major. Negar-la significa que barrem el pas a tota deducció posterior
perquè ja no hem acceptat el punt de partida. Per aclarir-nos, si jo he començat negant
la major, expresso que no estic gens d’acord amb la pregunta que obre el nostre
interrogant d’avui, és més, hi estic en total desacord. I ara us explico per què.
Fets tan simples i interioritzats com són obrir l’aixeta i que en ragi aigua; o quan
cau la nit, accionar l’interruptor i esbandir les tenebres; o si fa fred engegar la
calefacció; o, si tenim gana i la nevera buida, sortir a comprar allò que ens apeteixi
menjar sense límit de quantitat i varietat… tot això ens és tan familiar que no ens aturem
a pensar que pugui ser d’altra manera.
Posem-nos més transcendents: quan ens surt un gra o ens fa mal el cap, anem a
la farmàcia i demanem el remei que calgui, i si la cosa pinta més seriosa, anem a
l’hospital o a cal metge i que ens faci una ullada. Quan estem bé i desvagats, engeguem
la tele, escoltem música o podem anar al cinema o al teatre… coses tan usuals per a
nosaltres que gairebé ni les apreciem. Com a molt, si tenim l’àvia (o la besàvia) que
voreja la norantena i ens veu llençar un crostó de pa, sentirem amb no poca estupefacció
que s’exclami: com es nota que no has passat la guerra! I bé, ¿per què ens ha d’estranyar
fer qualsevol d’aquestes accions i aconseguir el resultat immediat que se’n deriva? No
ens estranya perquè sempre ho hem viscut així i no li concedim cap importància. Doncs

resulta que al món som uns quants milers de milions d’ànimes i no arribem al 50 per
cent les persones que poden fer això i que, de tan usual, ho creiem universal. De tant
quotidià han perdut la condició de fets sublims que ens donen un gran benestar. Molta
altra gent d’aquest món, tan proper i tan distant alhora, va a buscar l’aigua on pot i que
sovint és lluny de casa i és una aigua que potser no té les condicions de salubritat
mínimes i exigibles. La mateixa gent, quan es fa fosc o fa fred ha d’encendre foc per
veure-hi i escalfar-se, llum i calor que no obtenen d’un fet banal com polsar un
interruptor o un comandament, sinó que els cal llenya que hauran d’anar a recollir
prèviament. Aquesta gent bé que s’estarà de malbaratar l’aigua o la fusta, la tenen
perquè l’han anada a cercar. Enteneu ara per què dic que el benestar no està
sobrevalorat? Més encara: no valorem prou el nostre benestar. Està infravalorat!
Per si tot això no en fos prou, encara tinc la prova del cotó, perquè aquesta l’hem
constatada en pròpia pell tothom alguna vegada. Quan estem malats, i més si no és un
simple empiocament sinó quelcom de més seriós, és quan ens adonem del gran valor
que té la salut. No la valorem prou quan la tenim i cal perdre-la per copsar la magnitud
de la tragèdia.
Tot plegat, aquesta infravaloració, és una conclusió lògica on arribem degut al
nostre sil·logisme de partida, però aleshores també això té un nom: és una fal·làcia, a
saber, una conclusió que per bé que lògica, és falsa perquè s’ha obtingut d’un
plantejament erroni. Som el món occidental, som el centre del món, què dic!… del món,
no, de l’univers! Tot gira, com el geocentrisme del segle XV, al nostre voltant, i no
estem disposats a perdre aquesta centralitat. Per això contemplem amb estupor que hi
hagi gent capaç de ficar-se en una patera i arriscar la vida en una travessia més que
incerta i en condicions tremendes. Es posen en perill i disposats a passar penalitats, fins
i tot la vida poden perdre, la seva vida, una de les poques coses de valor que tenen. I
vénen a tocar-nos els nassos, a incomodar-nos en el nostre estat del benestar. Però com
que aquí hi ha atur, no tenim tants diners com necessitem, no podem canviar l’ i-phone
tant sovint com voldríem, anem amb un utilitari perquè no podem comprar un BMW i, a
sobre, de tant en tant ens refredem o patim un mal de coll… ens exclamem per com de
desgraciats som, talment com ho faria una criatura consentida i malcriada, i fem veure
que vivim uns drames intensíssims. Tot de sensacions equivocades que ens envolten i
que fan que tampoc nosaltres no siguem conscients que estem en un estat de benestar (el
benestar el té el veí que sí condueix el BMW i fa vacances en un balneari a Suïssa).
Exposat tot això, entre les moltes conclusions a què ens aboca la nostra meditada
fal·làcia, una és que tots aquests subsaharians de la patera són un perill que només ens
volen complicar la nostra ja prou desgraciada vida. Una fal·làcia, ve’t aquí, perquè
l’abundància ens ha fet perdre el nord i no hem interioritzat la sàvia sentència que diu
que no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita.