Es pot lograr la igualtat home-dona?

Guió de Laura Espinasa

La paraula Igualtat té moltes accepcions: La de gènere o entre home i dona, també anomenada la Igualtat de
sexes, la igualtat d’oportunitats…
El Consell d’Europa reconeix la igualtat entre homes i dones com un dret humà fonamental. L’article 14
del Conveni europeu de drets humans declara que «El gaudiment dels drets i les llibertats reconeguts en el
present Conveni ha de ser assegurat sense cap distinció, especialment per raons de sexe, raça, color, llengua,
religió, opinions polítiques o altres, origen nacional o social, pertinença a una minoria nacional, fortuna,
naixença o qualsevol altra situació».
Si ens centrem en la Igualtat de Gènere la UNESCO ho defineix com a “La cerca de la igualtat de gènere és un
element central d’una visió de la sostenibilitat en la qual cada membre de la societat respecta als altres i
exerceix un paper que li permet aprofitar el seu potencial al màxim”.
Tanmateix la primera diferència que ha existit des dels albors dels temps ha estat la sexual en nom de la
fisiologia i la biologia que ens defineix com a espècie sexuada, on el cos ve determinat per una selecció de
caràcters en què un X o un Y pauten el desenvolupament de la vida de les dones i dels homes configurant els
àmbits personal, social, econòmic al llarg de la seva vida.
Però el fet sexual és una diferència que va més enllà de la biologia que encasella com a masculí l’home i
femení la dona. I el Gènere té una connotació de construcció social de la identitat que fa referència a les
diferències socials (per oposició a les biològiques) entre homes i dones que han sigut apreses, canvien amb el
temps i presenten grans variacions tant entre diverses cultures com dins d’una mateixa cultura…Aquesta
construcció social del gènere fa que les dones i els homes es considerin i valorin de forma diferent i
assumeixin diferents rols molt accentuats al llarg de la historia.
No serà el mateix néixer a dia d’avui nen o nena que fa dos cents anys, ni tampoc a la Xina que a Catalunya
perquè el gènere ha esdevingut una qüestió política i social. Ja que els gèneres constitueixen sistemes
d’identitats i comportaments que introdueixen una forta limitació en les possibilitats del desenvolupament
humà i forcen a adaptar-se a patrons que no sempre corresponen a les seves capacitats i desitjos, tant per als
homes com per a les dones.
Ara bé, en els últims mil·lenis la desigualtat entre sexes ha estat lligada a la desigualtat legal i
consegüentment social. Perquè la diferència va estar en que els homes es van erigir com a representants del
poder en totes les esferes de la vida, com a model imperant, fos quin fos el context sòcio polític, no només
deixant al marge la inclusió de les dones en aquestes esferes, sinó fent el possible per perpetuar el seu
sotmetiment al poder adquirit per l’home. Així és com les desigualtats de gènere es van reproduint al llarg de
la història, essent al cap i a la fi, desigualtats socials en funció de la genialitat i/o diferència biològica entre
homes i dones. I amb tot això, com que es donen en diferents aspectes de la vida les expectatives de gènere
estan servides, i lligades a la pregunta de si posseeixes uns genitals o uns d’altres rebràs un tracte o un altre.
La diferència entre sexes no implica necessàriament la capacitat de talents, de les actituds ni aptituds
diferents entre individus d’un o altre sexe.
L’atribució d’aquestes diferències desemboca al domini d’un gènere sobre l’altre com aporta (Subirats, 1990;
228): “Constitueix la base d’un ordre social i jeràrquic, que determina les posicions dels individu al marge de
les seves capacitats específiques, i que s’ha denominat “Patriarcat”” .
Com diu Alice Van den Bogaert al document de recerca de la Diputació I si eduquem sense sexisme. Una guia
de famílies a famílies: “Els individus aprenen a ser noi o noia en qualsevol àmbit de la vida, des que neixen
però també al llarg de la seva vida. Integren tant bé aquest aprenentatge que després tot això ens sembla
natural o innat”. (…) “Després la gràcia és fer coincidir cada petita persona aquestes idees amb aquestes idees
segons si és un nen o una nena amb l’objectiu que creixi normal.”
I continua: “La majoria d’especialistes coincideixen en que la majoria de gustos no són innats, sinó que són
respostes als missatges subtils de la família i de la societat”. D’això se’n diu la socialització del gènere: Si ens
hi fixem als 3 anys nen i nena els hi agrada jugar a nines, però quan arriben als 6 anys, els nens deixen de
jugar-hi. Tot això és fruit de les representacions socials que li donen més valors a un tipus de joguines que a
d’altres.
Per això és molt important tenir una mirada de gènere en els temes d’educació i ser transversals a l’hora
d’analitzar les diferències que es donen entre els homes i les dones facilitant una sèrie de dinàmiques socials,
professionals, econòmiques, i familiars. Cal adoptar el que se’n diu Perspectiva de gènere per copsar com i on
s’ubiquen ambdós sexes.
La veritat és que si tornem al plantejament de l’interrogant i ens imaginem que aquesta pregunta la fem a una
dona i a un home, la resposta de ben segur que serà diferent depenent de a quin tipus d’home i a quin tipus
de dona li preguntem. Prenent com a exemple la seva pròpia vivència, context i moment vital i la cultura en la
que estiguin imbuïts tots dos.
Si posem per cas que és un home caucàsic de mitjana edat i de qualsevol país de la Unió Europea i
contemporani, l’home ens pot respondre alguna cosa com: “Que no s’ha aconseguit ja la igualtat? La dona ja
té tots els drets i la recolzen les lleis no és així? Pot votar, és autònoma, i en el millor dels casos té feina, ja pot
ser independent econòmicament, pot accedir a l’educació, i més que mai pot ser lliure sexualment. No és
així?.
I una dona que també sigui caucàsica, de la mateixa edat que l’home i de la Unió Europea pot arribar a
contestar: “Crec que encara s’ha d’avançar en la conciliació laboral, la equitat salarial i la prevenció de les
violències masclistes. No pot ser que una dona en ple segle XXI hagi de patir pel fet de ser una dona vivint en
una societat diversa i plural, on la seguretat, la convivència ciutadana i l’accés a l’educació, i a la feina en
teoria estan garantits, com diu l’article 14 de la Constitució Espanyola”.
Es clar que si li preguntéssim a ambdós fa 50 anys la gran majoria de dones gairebé ni s’ho plantejarien com a
possible.
Per tant, on podríem cercar aquesta insatisfacció de la resposta de la dona?
Encara que conceptualment la diferència entre sexes no implica desigualtat legal. En aquests moments hi ha
una igualtat reflectida en l’àmbit jurídic però no en el fàctic, és a dir, en la seva aplicació. Perquè a la pràctica
costa que s’aproximi als estàndards d’equitat necessaris per a que es doni la igualtat entre homes i dones. I
aquí m’aturo. No és el mateix aconseguir la igualtat que la equitat en les dimensions pràctiques de gènere
tenint en compte que es deixa en una situació de desavantatge a les dones dins un model econòmic
capitalista de poder heteropatriarcal on en general hi manca perspectiva de gènere en els àmbits del treball,
la participació política, els usos del llenguatge, en el foment de la coeducació i la igualtat real de l’educació,
en la salut de les dones, etc. La qual cosa repercuteix en desigualtats múltiples:
– Una menor participació en l’àmbit públic i, per tant, en la presa de decisions.
– Menor representació i menor “valoració” de la representativitat de les dones en l’àmbit esportiu.
– Menor independència econòmica de les dones respecte els homes.
– Desequilibri salarial entre homes i dones.
– Sexisme en els mitjans de comunicació i publicitat, indústria del cinema.
– Reproducció de constants estereotips de gènere.
– Manca de formació en els professionals de la salut en perspectiva de gènere.
– Manca de formació en el professorat en perspectiva de gènere.
– Segregació sexual del treball.
– Us sexista del llenguatge.
– Micromasclismes i violències de gènere.
– Etc.
I de ben sabut és que qualsevol desigualtat acaba generant en última instància violències. I en aquest cas
violències de gènere i envers les dones. Els micromasclismes, també coneguts en alguns espais com sexisme
benevolent, masclisme quotidià, terrorisme íntim o violència de baixa intensitat, són «petits i quotidians
exercicis de poder» que permeten als homes fer allò que volen però impedeixen que les dones facin el mateix
(Bonino, 1998).
En definitiva s’ha avançat en la igualtat de gènere? Per valorar-ho objectivament segons l’índex d’Igualtat de
Gènere que pren com a indicador de mesura la distància en què es troba una societat per assolir la plena
igualtat entre dones i homes. (La violència masclista l’analitza a part). L’índex d’igualtat de gènere l’any 2017 a
Catalunya va ser de 70,9 sobre 100, en que 1 és la major desigualtat entre dones i homes i 100 la major
igualtat. Espanya va puntuar 70,1 i la Unió europea 67,4. La dimensió en que hi ha més igualtat és la de Salut
tant a Catalunya com a la resta d’Europa amb quasi 90 punts, i la dimensió menys puntuada és la de poder en
que les dones hi tenen menys representació.
Bé, Crec que la Igualtat encara no ha arribat a assolir-se, les dones encara estem sotmeses a uns estàndards i
uns estereotips de gènere que contínuament es van reproduint en la nostra societat heteropatriarcal on es
regulen encara les relacions socials en base a un sistema binari de sexes i que impera la realitat en funció de la
percepció de les diferències entre els homes i les dones. Les desigualtats de gènere són transversals perquè
afecta al 52% de les dones i traspassa altres desigualtats: d’ètnia, de religió, de classe social, d’orientació
sexual…Aquesta lluita per fer possible la Igualtat està liderada pel moviment del Feminisme que permet
visibilitzar les dones amb aquesta lluita, i subratlla que són elles les primeres víctimes del Patriarcat. Però on
les dones tenim l’oportunitat de ressaltar, apoderar-nos i recuperar-nos sense afany de prendre a l’home, sinó
de guanyar-nos a nosaltres mateixes de fer sororitat entre nosaltres i no competir entre nosaltres perquè se
suposa que hem d’acomplir uns estàndards de dona “10” o la dona políticament correcta; o la nena maca i
bona…que si no ho acompleix és menys femenina. Perquè apunto que el Feminisme no és anar contra l’home
sinó contra la desigualtat. El canvi també està amb l’home. Com diu Chimamanda Ngozi, feministes hauríem
de ser totes i tots. I com diu la sociòloga Marina Subirats Martori: “S’ha de convèncer a l’home que li serà
beneficiós” renunciar a aquesta part que creu que té i compartir-la des d’una empatia relacional i un auto
reconeixement profund del que suposa el model de Nova Masculinitat.
Les institucions supramunicipals estan treballant i atorgant recursos per als municipis amb els ajuts en
l’elaboració dels plans municipals d’igualtat, els protocols de prevenció de les violències de gènere,
d’assetjament a la feina, etc. Formacions per als empleats públics, subvencions, grups de treball, etc. No
obstant, cal una pedagogia constant i integral de la pròpia societat. Les lleis són necessàries sí, però també cal
una contribució a una societat més madura no només com a individus repensant quin rol estem perpetuant,
sinó un organitzar-nos per canviar els sistemes d’opressió que fomenten les desigualtats. I fer un exercici
d’incloure els homes en aquest activisme de manera constructiva per fer una societat més equitativa, justa,
lliure i feliç.