ES POT EDUCAR EL TRÀNSIT CAP A LA MORT?

Guió de Clàudia Fernàndez Guevara per el puntde l’interrogant del 11-05-2021

Sí, si us plau.
Tant de bo l’educació hagués tingut un objectiu binomi, orientat no només al
desenvolupament cognitiu sinó també a l’emocional.
L’educació rebuda no ens ha donat les eines necessàries per poder resoldre
episodis de la vida en els que et sents més perdut que mai, on s’enfonsen els
teus pilars vitals o trepitges el pantà de la desesperació, moments que com a
éssers humans, ens ha tocat viure qui més qui menys.
Educar per poder gestionar les nostres emocions, saber qui som i quin és el
nostre propòsit de vida. Per poder acceptar el que succeeix en cada moment,
entenent la vida tal com és i resoldre quelcom que esdevingui al nostre dia a
dia.
La mort és un element més de la nostra realitat. Potser per por a perdre el
control, cosa que ens agrada tant, no hem sigut capaços d’entendre-la amb
naturalitat. No sabem que passa després de la mort, perquè a la nostra cultura
ningú ha tornat per explicar-ho, la incertesa està servida. Emoció que ens ha
portat a inventar possibilitats confoses, augmentar la por i moltes vegades a
deixar-nos convèncer per uns que de manera dogmàtica han cregut saber-ho.
Els nostres cervells anhelen la certesa i sigui com sigui, a la nostra educació hi ha
implícit un vel de por entorn la mort. Quan augmenta la por, tendim a pensar a
curt termini amb poc optimisme per tant, estem condicionats a patir més del
conte sempre que moren els nostres éssers més estimats o aquelles persones
que per edat no els hi tocaria morir o quan per motius de salut, ens diuen que
morirem aviat, etc.
Ningú ens ha ensenyat que el dolor forma part de la vida, i suposo que aquest
és un dels motius pels quals no ens agrada, no tenim educació d’acceptació,
que no vol dir resignació. Quan se’n va un ésser estimat ens impacten
sentiments molt intensos i difícils de gestionar, però d’aquí a viure-ho com una
pèrdua definitiva hi ha un abisme.

La mort a la nostra cultura, és una desgràcia i la por, inevitable.
Hi ha un camí sense recórrer que molts de nosaltres encara no hem après, un
camí de renaixença i espiritualitat.

L’Eckhart Tolle, conseller i mestre espiritual, escriptor de molts best-sellers amb
relació a la pau interior, ens diu que davant d’una pèrdua tràgica, la reacció és
sempre resistir-se o cedir. Però com diu en Jaume Font, escriptor del llibre,
Estimat Joan, “no ha estat al nostre abast cedir, acceptar (…) Ens cal tornar a
començar, molts cops. Amb l’esperança de no esdevenir persones amargades i
ressentides i tornar-nos, en canvi, persones més sabies, compassives i
amoroses”.
Estudis han demostrat que els nostres cervells llancen una “recompensa” de
dopamina quan sabem el que succeirà. Per tant que millor que una educació
holística per reforçar el coneixement de la natura permetent lliçons de vida
relacionades amb la impermanència, que conviure en el canvi és com respirar,
l’univers està en constant canvi.
Una educació que ens ajudi a assolir quelcom situació, entorn la mort, si més no,
a no haver de patir desolació davant del que entenem com a pèrdua.
Llaurar la confiança intrínseca, entrenar la presència fer-nos adonar que el
present és ple i que l’ésser humà, com bé deia Einstein,”és part d’un tot que
anomenem univers, una part limitada en el temps i l’espai”.
Entenent que som part de l’univers, sentim que no estem sols, ni per
descomptat desemparats. L’ésser humà com espècie, conté tot el necessari per
transitar la vida, per tant la mort. L’eina més poderosa la tenim a dintre nostre,
com una llavor, la consciència d’aquesta llavor ja ens apodera com a persones,
només cal donar-li atenció perquè germini.
Com seria el nostre món amb persones que entenen que és igual de miraculós
néixer que morir, que som cíclics.

Tant de bo Galileu, també hagués afirmat de manera tan ferma, que la vida
també és rodona i que nosaltres només som una volta d’aquesta inèrcia tan
majestuosa.

Us llegeixo un text que he llegit recentment del que crec pot ser un bon
exemple per començar a assimilar el trànsit cap a la mort:
“Quan mors no canvies de vida, tan sols segueixes creixent en un altre nivell.
Creix la teva pau i el teu amor eternament. La mort tan sols és un petit canvi de
la vida eterna de cada un de nosaltres, tal com quan un adolescent canvia la veu
i deixa enrere aquell nen que no desapareixerà mai si no que es fondrà amb
l’adult que està per venir i més tard en el Déu que tots portem dins i que tan
sols hem de deixar aflorar per tal de deixar de ser ignorants a la realitat real que
ens envolta i no està subjecta al món físic (…) tan sols us falta “canviar de
veu””.
Extret del llibre del Jaume Font. Estimat Joan.