Des dels orígens de la història de la humanitat, la compassió i la empatia han estat presents. Podríem arribar a seguir el seu rastre a través de la saviesa de les primeres civilitzacions, dels ensenyaments dels escrits sagrats de totes les religions i de les expressions artístiques i literàries de totes les èpoques. També trobaríem relats de temps de guerra en els que el perdó i la compassió es van obrir pas a través de la destrucció i la desesperació. Històries de treves espontànies en el camp de batalla, de pietat davant dels indefensos ferits, d’honor envers un enemic que de sobte és percebut com un germà. Aquest recorregut també ens portaria a històries com la d’Oskar Schlinder, coneguda per tothom gràcies a que va ser portada a la gran pantalla per Steven Spielberg.

Compadir-nos del dolor de l’altre vol dir ser capaç d’entendre el que sent i, fins i tot, experimentar les seves mateixes emocions. A nivell neurològic, el desenvolupament de les tècniques de neuroimatge ha permès conèixer quines son les estructures neuronals implicades en la compassió i l’empatia. L’estudi de les neurones mirall ha permès comprovar com es produeix una major activació d‘aquestes en els individus amb una major empatia (Moya-Albiol, Herrero i Bernal, 2010).

Podem parlar, però, del fet que compadir-nos del dolor de l’altre és quelcom innat en l’ésser humà? L’acadèmic Robert Wright afirma que la compassió és, a nivell genètic, una manera d’afavorir la supervivència dels individus i de les espècies. D’alguna manera la màxima “tracta als altres com voldries que et tractessin a tu” està incorporada de manera innata en l’ésser humà per tal d’afavorir la seva supervivència. D’aquesta manera tendim a tenir compassió per les altres persones, esperant que més tard faran el mateix per nosaltres.

Però tenint en compte que la compassió ha estat present durant tota la història de la humanitat i que la podem considerar com un tret innat de l’ésser humà, perquè no es produeix sempre? Segons la meva opinió, el motiu és que en molts casos actuem com a “jugadors de jocs de suma zero”.

Jocs de suma zero és un concepte de la Teoria de Jocs que descriu aquelles situacions en les que el guany d’un jugador correspon exactament a la pèrdua de l’altre. Si juguem un partit de futbol, cada gol que faig és un guany pel meu equip i una pèrdua equivalent pel contrari. Si juguem al pòquer, els diners que jo perdo se’ls embutxaquen els meus rivals. Al final, el balanç entre els guanys d’uns i les pèrdues dels altres és igual a cero. D’aquí el nom del concepte. Però també existeixen jocs de suma “no zero”. Son aquells en que la suma dels guanys i les pèrdues dona com a resultat un nombre diferent a zero. Un exemple seria una discussió entre dos persones, les quals han d’acabar cedint en cert grau per tal d’arribar a un acord, renunciant parcialment als seus punts de vista. Les dues persones tindrien una pèrdua relacionada amb un cert grau de renúncia, i un guany relacionat amb l’acord obtingut. Un altre exemple seria la guerra, en la que tot i que sempre hi ha un vencedor oficial, ambdós bàndols perden, i la suma de guanys i pèrdues mai és igual a zero. Doncs bé, per desgracia, molt sovint vivim la vida com a jugadors de jocs de suma zero. Quan ens passa per davant un cotxe en un embús de trànsit, o quan la nostra cua del supermercat avança més lentament que les altres, sentim que patim una pèrdua. Realment no és una pèrdua, però la mentalitat de jugador de joc de suma zero ens fa veure en el guany de l’altre la nostra pèrdua.

Considero, per tant, que la tendència a veure la vida com un joc de suma zero és el principal enemic de la compassió. Quan el dolor de l’altre ens toca directament per que la persona que el pateix forma part del nostre cercle proper, la compassió és inevitable perquè sentim una pèrdua directa. Ara bé, quan ens hem de compadir d’una persona amb qui no tenim un vincle directe, amb qui no ens sentim identificats o que viu a milers de kilòmetres de nosaltres, difícilment sentirem una pèrdua real. Si aconseguíssim tenir sempre una mentalitat de jugadors de jocs de sumes no zero sentiríem nostra la pèrdua de l’altre, així com sentiríem nostre el seu guany també. Això no només afavoriria un increment de la compassió en aquelles persones que decidissin prendre aquest camí, si no que provocaria una reacció en cadena, tal i com proposa Paul Watzlawick a l’obra “Lo malo de lo bueno” (1986):

“…Cacciavillani li va entregar el moneder, li va explicar on l’havia trobat i va tenir el gust de renunciar a la gratificació que l’altre (sense gran entusiasme) li volia pagar.  Es va donar la coincidència de que el propietari d’aquell moneder era un jugador de sumes zero. “Fantàstic” es va dir a si mateix quan Cacciavillani va marxar, “mai hagués pensat poder recuperar el meu moneder en un parell d’hores. Però dit amb franquesa, un ha de ser un bon beneit per tornar diners trobats”. En això s’equivocava aquell home, dons sense saber-ho ell, Cacciavillani li havia imposat per la seva part les regles d’aquell joc estrany, i quan la propera vegada a la seva vida es va trobar en una situació semblant, ell també es va comportar com un bon beneit.”

Referències bibliogràfiques:

Moya-Albiol, L., Herrero, N. i Bernal, M. C. (2010). Bases neurales de la empatía. Revista de Neurología; 50 (2): 89-100

Watzlawick, P. (1986). Lo malo de lo bueno. Herder. Barcelona