Guió de Carme Saumell per el programa de ràdio el Punt de l’Interrogant del dia 21 de setembre de 2021

Quasi de sobte, el país en estat d’alarma. De manera precipitada, tots tancats a casa.

No es podia sortir si no era per a qüestions imprescindibles.

Els estaments polítics, des del govern espanyol, se’ns parlava d’una guerra contra un virus, una guerra que havíem de fer front amagant-nos a casa nostra.

Des dels mitjans de comunicació, podíem veure, a la televisió, polítics i militars, arraulits en un espai comú.

I així va començar una manera de viure que mai havíem viscut abans i que, en funció de com ho afrontàvem cadascú, podia arribar a ser força preocupant.

Des d’aleshores, cada dia, sense treva, hem sentit a parlar del nombre diari de morts, del nombre de malalts ingressats, del percentatge de risc de contagi, etc.

D’una manera o altra, des de llavors, vivim en estat d’alerta constant, i com un mantra ens repeteixen i ens repetim: “mascareta, rentat de mans i distància personal”.

I aquí ve el dilema.

Si, probablement tots estem d’acord que aquestes mesures son bones i necessàries per a evitar més contagis de l’anomenat covid-19, però, probablement també estarem d’acord que el fet de tapar-nos la cara i mantenir distàncies dificulta la comunicació d’una manera subtil, però profunda.

Sabem que la comunicació gestual és molt important per expressar allò que no podem dir amb paraules, que un somriure és un regal, que una encaixada de mà ens transporta al sentir de l’altre, i que una abraçada és un gest meravellós que ens manté en relació amorosa, fins i tot quan ja no tenim físicament, la presència de la persona amb qui ens hem abraçat.

Moltes famílies van patir la mort dels familiars, sense poder-se’n acomiadar dignament. Molts malalts ingressats, van sentir el suport del personal sanitari, però no l’escalf de la família, ni dels amics per donar els ànims peculiars que només et pot donar qui et coneix i t’estima.

També a nivell laboral, canvis molt importants, tant en la gestió de la feina com amb la manca de treball que ha suposat per a moltes persones un veritable daltabaix.

I així podríem anar descrivint infinitat de situacions que ens portarien a navegar sempre en el mateix port.

Distància de seguretat, distància d’inseguretat.

Seguretat-inseguretat, dos sentiments que ens han marcat els dies, les hores, els minuts, els segons,

que ens acompanyen com l’aire que respirem, compassadament: expandir-contraure, inspirar-espirar, segurs i insegurs.

Ens han mancat orientacions per millorar el nostre benvolgut sistema immune, ens han mancat orientacions per millorar la nostra capacitat d’intel·ligència emocional.

Ens han ofert la possibilitat de protegir-nos a través de diverses vacunes, en relació amb el contagi del virus, amb l’objectiu de protegir la salut física. Però… i la nostra salut anímica, com la podem resoldre, com en podem tenir cura?

Si, tal com ho defineix l’OMS, salut és -més enllà de la malaltia- podem extreure que la salut emocional és un component indispensable per a l’estat complet de benestar físic i social de la persona?

Podem crear una vacuna emocional que ens ajudi a acompanyar-nos en aquest respir constant de seguretat-inseguretat ?

Per fer front a la contracció, ens cal expansió.

Obrir-nos  i mirar-nos als ulls d’una altra manera, que ens permeti parlar-nos i escoltar-nos des del cor.

I així va néixer la proposta que en Toni Giner va llençar com una idea, i que vam fer real des d’un petit equip de cinc persones engrescades en el projecte.

Una vacuna emocional?

Que ens punxi dolçament i ens desperti la mirada, cap a nosaltres mateixos i cap als altres?

I com ho portem a terme?

El resultat, una proposta senzilla, humil, planera i experiencial.

Primer, una pluja d’idees, per després definir la manera de confegir la vacuna emocional i concretar com portar-la a terme.

Així va néixer aquest projecte, fruit d’un treball en equip.

La proposta, clara i concreta: cadascú del grup havia de facilitar l’encontre amb quatre persones desconegudes entre si, per trobar-se via zoom, en cinc sessions d’una hora o hora i mitja de durada.

Per a què i per fer què?

Senzillament parlar de la vida, de la VIDA amb majúscules, a partir de una o diverses preguntes inicials que facilitessin una conversa franca i fluida.

Des de l’experiència que avui us presentem al nostre grup, volia reunir les característiques següents: ser tot dones, per gaudir d’aquest diàleg femení, que tant ens caracteritza, i d’edats ben diverses, des dels 40 fins els 70 anys, per confluir en experiències passades i actuals, ben diferents.

Val a dir que la configuració era lliure, així que els altres companys d’equip, van crear grups mixtos i amb d’altres característiques.

En el nostre grup, que el podríem anomenar “grup d’Arenys”, es va aconseguir un diàleg obert i molt participatiu.

Per presentar-nos ho vam fer a partir de la següent pregunta; qui soc jo?

Una presentació personal, que anava més enllà del nom propi i l’activitat quotidiana i laboral.

Des d’aquest espai, i a través d’un diàleg fluid i sincer, hem pogut compartir diferents maneres de pensar, de sentir, i de viure.

Hem parlat del que ens ha suposat  l’experiència d’una  situació tan excepcional, donant respostes a diferents preguntes:  l’hem viscut amb por, i què és la por? Hem gaudit d’un temps sense pressa per fer allò que mai podíem haver fet abans? Ens hem adonat de quina manera organitzem la nostra vida? Amb estrès, amb calma? Com? Havíem experimentat una situació així alguna altra vegada?

I les nostres relacions personals, la família, els amics, els companys de treball? Les hem valorat millor encara? Com i amb quines persones hem copsat que necessitaven el seu suport incondicional?

Quins són els nostres futurs projectes? Hem pensat en objectius diferents basats en l’experiència viscuda?

I així un reguitzell de preguntes i un munt de respostes. 

Hem parlat del que ens agrada i del que no, hem parlat de la vida i de la mort.

Durant aquests diàlegs a cinc, ens vam proposar oferir-nos regals compartits, i cadascuna va aportar al grup allò que li va semblar més adient, músiques viscudes, espais sonors per a la vibració dels bols tibetans, poemes, referències bibliogràfiques, bonics vídeos, contes zen…

Així i de mica en mica, va néixer el desig de compartir i aprendre mútuament de la saviesa de totes nosaltres.

I aquest desig es va fer tan evident que vam decidir trobar-nos quan ja ho podíem fer de manera presencial.

Es feia evident que ens calia, i molt, una interacció analògica per a poder llegir els nostres rostres i percebre les emocions cara a cara, que és com millor s’expressen.

Un banyet al bonic mar del Maresme i un soparet al xiringuito de la platja d’Arenys, van ser la cloenda d’aquesta experiència viscuda entre la primavera i l’inici d’aquest estiu.

Ens hem vacunat emocionalment?

Cadascuna tindrà la seva peculiar i personal resposta. En tot cas, hem coincidit que obrir finestres, i no tancar portes, i parlar des del cor amb persones que no coneixies anteriorment, ha facilitat poder escoltar des de dues perspectives: l’escolta íntima, cap endins, escoltar-te a tu mateixa i escoltar cap enfora, una escolta activa que et permeti “sentir” l’altre, sense judicis, des de l’amor.

I hem coincidit que, aquest, ha estat un viatge alegre i gratificant.

I l’aventura continua, amb aquesta presentació avui, a través del vostre programa “El punt de l’interrogant”, i qui sap quin camí seguirem?

També és un interrogant.

La vacuna emocional ens ha portat de moment, a tornar-nos a trobar, aquesta vegada amb tots vosaltres en aquest interessant programa de ràdio Arenys.

Així que, estem obertes a plantejar-nos noves preguntes i oferir noves respostes per compartir amb vosaltres  d’aquesta experiència que hem anomenat “vacuna emocional”.

Moltes gràcies per la vostra invitació.