Guió de Lluïsa Salvanyà per el programa de ràdio el punt de l’interrogant del dia 14 d’abril de 2020
“He sentit que la veïna del primer ha perdut el seu marit. Té fills, però estan confinats amb les seves famílies i ella ha de restar sola ja que pot ser també ha contret el virus. Els del tercer pis cada dia a les 8 del vespre surten al balcó i posen música mentre la gent aplaudeix. En el quart hi viu tota una família, durant el dia els crits i les rialles dels nens que hi viuen ressonen a vida per tot l’edifici. Pels balcons del bloc es pot veure a la gent passejar, uns amb gossos, altres amb la bossa de la compra mig buida i altres se’ls hi veu a la cara que venen de treballar.
Quin escenari tant complex. Quantes emocions i vivències diferents. Però no puc deixar de pensar en la senyora del primer. S’haurà pogut acomiadar del seu marit? Haurà pogut veure’l? S’haurà fet algun tipus de ritual? Algú l’haurà abraçat?”
Durant aquests dies sembla ser que els medis de comunicació obliden el significat real dels números que utilitzen per referir-se a les persones que han mort durant l’últim mes. Darrera d’ells hi ha famílies, persones que segueixen en aïllament, soles, sense la presència dels més estimats, sense abraçades ni carícies, sense rituals d’acomiadament, sense comptar amb les cures que no es poden dir ni escoltar, aquelles que es centren en el fer (la mare que et cuina, l’amiga que es queda a dormir amb tu, el pare que t’acompanya en silenci mirant la televisió…).
I tot i així segueixen en soledat i en el silenci… Potser perquè son conscients del dolor tant real que pot suposar la pèrdua d’un esser estimat. La mort no deixa indiferent a ningú. Amb la seva sola presència ens remou i ens confronta, donant sentit a la vida i al cap i a la fi, recordant-nos la nostre humanitat.
Som conscients de que està comportant aquesta crisis pels nostres veïns? Pels nostres coneguts? Pels nostres amics? I per nosaltres mateixos?
