D’infant, com tots els de la meva generació, ens van educar segons les normes i costums de la religió cristiana. En aquella època, era d’obligat compliment seguir tots els ritus i celebracions litúrgiques cristianes, com també conèixer en profunditat, per no dir de memòria, tot l’ensenyament del Catecisme cristià.
Recordo que cada diumenge anava amb els pares, juntament amb les meves germanes a Missa a la Parròquia de Santa Maria d’Arenys de Mar. Reconec que em costava assimilar l’obligació d’anar-hi tots els diumenges, com la forma de pregar tan solemne i la fe de tots els assistents en creure amb les imatges que representaven a Déu, a Jesús o als Sants. Però com tots, feia acte de presència i em deixava portar per la devoció dels més creients i per l’acte religiós en si.
En referència a la pregària, en aquells inicis no vaig aconseguir mai comprendre el veritable significat d’aquesta, ni saber com expressar-me espontàniament davant de Déu, Jesús, la Verge Maria, etc.
Avui i després d’un llarg procés de canvis interns, de reflexions, de lectures sobre diferents disciplines espirituals, i d’admetre la meva fe, la meva creença amb allò «Superior», m’adono de la seva importància i de la força que té la pregària. Per tant, crec en la seva energia positiva, que ens permet connectar amb el nostre jo més profund i elevat, i comunicar-nos amb allò indefinit o transcendent, que ens pot ajudar a augmentar el que és positiu a la nostra vida i/o disminuir el que és negatiu.
I també per altra banda, crec que la pregària esdevé una força natural de la qual tots som portadors, sent aplicable a àmbits creients, com no creients i que no és exclusiva de la religió, ja que esdevé una forma de relacionar-nos i de connectar-nos amb la font de l’amor, amb el nostre entorn, a persones estimades i a la vida.