Els records de la infància, són els que ens marquen?

Guió de Fina Trullàs per el programa de ràdio del dia 22-12-2020

Un record, és la construcció del passat, que vivim  en el present. Marca un camí viscut però no determina el camí que encara hem de recórrer.
Records n’hi ha de moltes menes: olors, colors, situacions, relacions, percepcions, sensacions, imatges…
Els records es creen a partir d’una vivència que hem tingut, que ha estat present en la nostra història. Les imatges, els objectes, les fotografies, els relats… les ferides, els traumes….  ens fan viure els record que la nostra ment i el nostre cos han guardat.
Els records estan emmagatzemats de forma temporal a l’hipotàlem i després s’envia a l’escorça prefrontal del cervell, formant  la nostra memòria i s’instal·la a la consciència. La sinapsis ( connexions entre neurones) es va modificant  amb els nous aprenentatges, i es van produint canvis en el cervell i en el cos.
La memòria és la capacitat que tenim per emmagatzemar, codificar i recuperar informació guardada, gràcies als milers de connexions sinàptiques que es produeixen entre neurones.
Tenim diferents tipus de memòria: la sensorial, la de llarg termini implícita i explícita i la corporal.
La memòria és construeix de les sensacions que es produeixen des del primer moment de ser engendrats. La memòria ens ajuda a adaptar-nos al nostre entorn, a construir la nostra identitat. Com diria Shakespeare “ la memòria es el sentinella del cervell”.
Els nostres aprenentatges i vivències s’emmagatzemen de diferents maneres: si són actes motors es guarden a les paxiones  (temporo-parieto-occipital) per contra si son emocionals es guarden en el frontal. L’hipotàlem és l’encarregat de portar la informació a l’escorça cerebral.
A nivell emocional, perquè no tenim accés a segons quins records?
Potser perquè hem patit un accident, que ha afectat una part del cervell i  això ens impedeix accedir a aquests records.
Si patim una malaltia neurodegenerativa que afecti el funcionament del cervell.
Un ictus, un tumor que fa malbé les connexions neuronals.
Si hem consumit substàncies que ens poden produir llacunes en la memòria.
A nivell psicològic
parlaríem de traumes no resolts, situacions viscudes amb dolor o traumàtiques, que no volem recordar de manera conscient o inconscient i posen una barrera en l’accés a la memòria.
A nivell psicològic ens cal exonerar ( quedar lliure d’una carrega, d’una culpa…), no perdonar simplement.
A nivell neuronal
L’Estrès ( un excés de cortisol) ens pot produir l’efecte barrera per accedir a la memòria a llarg termini.
Si els records de la infantesa  són els que ens marquen definitivament, podríem parlar d’estudis sobre la resiliència. En Jorge Barudy parlaria de la resiliència primària i secundària, de l’oportunitat que ens dona la vida per modificar lo viscut, donant-li un significat diferent, mitjançant la mentalització.
La genètica no és un destí inexorable, el codi genètic o codi hereditari pot modificar-se a partir de les vivència en el nostre entorn, parlaríem d’epigènesi.
Si procurem una nova mirada, una nova significació dels records, això ens permetrà que aquests no determinin el nostre destí.
Una infància amb un apego segur, amb un bon coixí emocional, una infància sense traumes, ens facilita l’accés  als records. Donar importància als primers anys de vida, ens permetrà  garantir el dret de qualsevol infant a gaudir dels requisits imprescindibles per un bon desenvolupament. Només d’aquesta manera es fa innecessari reorganitzar, reconstruir, si la nostra infància ha estat satisfactòria, el camí a la maduresa serà planer.
Conèixer la nostra vida, el que hem viscut, com hem estat atesos, com hem estat mirats ens ajudarà a millorar el nostre camí.
finatrullas.com