Els politics realment ens representen? 

En una recepció a Londres a l’estiu del 38 un desafortunat membre del cos diplomàtic britànic va preguntar al brillant G.K. Chesterton: “Què opina Vd dels alemanys?”, al que torçant el gest Chesterton va contestar displicentment: “No sé…no els conec a tots.” 

L’adverbi del títol prejuicia la resposta i la infereix negativa. Gairebé totes les frases interrogatives que comencen amb un subjecte en plural són perilloses. Arrosseguen als estereotips. Polític és qui exerceix la política. Es dedica a treballar sobre els interessos públics i això en principi és un honor. 

En Grec clàssic Πολίτης (ciutadà), Πολιτικά (auntos de les ciutadans) és a dir ciutadans que s’ocupaven dels assumptes de les ciutats. Ja 800 anys AC sorgeixen en el que avui és Europa oriental, les primeres ciutats estat πόλις, ( Embrió dels futurs estats europeus de configuració més moderna): Cartago, Troia, Esparta, Atenes i moltes mes. Sobre el tema, Jenofonte dirà (431 ac): …”·són pròpies del bon governant la pietat, justícia, respecte, bon tracte, obediència, fortalesa..”. Homer (VIII a. C.) ja havia destacat alguna de les seves virtuts:“… la paraula, llibertat de expressió…el valor en la falange i actiu participador en l’assemblea”. El jacobí Robespierre (finals del XVIII) defensarà al governant que s’inspiri en el sufragi universal, llibertat de premsa i reunió, educació gratuïta, abolició de l’esclavitud i la pena de mort. La majoria de Contitucions a partir del XVIII aniran en aquesta direcció. 

No sempre la democràcia legitimadora del polític ha estat entesa com a resultat de sufragi universal. Al llarg de la Història més temps han governat prínceps absolutistes, fills dels seus pares, que ciutadans demòcrates. Quan aquests prínceps han pogut, sense representar absolutament a ningú, han exercit el seu poder tirànicament. El príncep dels Borgia es desdejunava i governava amb els consells de Maquiavel (segle XVI): 

“El duc Cessar Borgia exemple de bon govern ha de jutjar necessari per al seu principat assegurar-se enfront dels enemics, guanyar-se amics, vèncer per la força o pel frau, fer-se estimar i témer dels habitants, respectar i obeir pels soldats. Matar als que puguin perjudicar-ho, reemplaçar amb noves les lleis antigues, ser sever i amable, magnànim i liberal, dissoldre les milícies infidels, crear noves, conservar l’amistat de reis i prínceps de manera que et recompensin amb cortesia sol·lícita o s’ho pensin abans de fer mal.” 

Però ni tan sols caldria reservar el terme polític a aquells triats democràticament. Fins i tot monarques absolutistes i dictadors han exercit l’ofici de polítics…sense legitimació popular. Però aquesta falta de legitimitat no modifica l’ofici de polític, encara que sens dubte traeix l’esperit de la Δημοκρατία-democràcia. Fins i tot hi ha hagut dictadors i colpistes que han conduït un govern beneficiós en èpoques convulses. Ja sabem que la dictadura pot arribar a ser productiva i la democràcia acostuma a ser creativa. Però, clar, la productivitat no els legitima. Per sort molts intel·lectuals i herois han combatut al tirà conspirant. Parafrasejant al magnífic Oscar Wilde…”.els covards amb un petó o mirada amarga i els valents amb l’espasa.” 

Avui un polític ens representa sempre que hagi estat triat democràticament i la seva acció de govern transcorri dins dels límits de la Llei. Sent així jo tendiria a ser benvolent amb el politic. Una cosa és si té representativitat i una altra molt diferent si ens agrada, ens atreu o compartim la seva acció de govern. L’ofici de polític és el més influent socialment i no obstant això és dels mes injuriats i criticats. Si el polític és d’esquerres i el ciutadà és de dretes o a l’inrevés, el polític passa a ser un ruc corrupte, incompetent. Més modernament i en esquizoide lenguage “pepero” fins a “ legal però il·legítim”(sic.), (glup!). 

A alguns un govern de dretes i/o neofranquista i/o feixista, o demòcrata-cristià no ens representa encara que hagi estat triat per sufragi universal dins del marc legal. Un govern que menyspreï les minorias, de règim impositiu injust, contra la llibertat d’expressió, afavoridor de minorias influents, d’una religion oficial… no em representa, sigui de dretes o d’esquerres i hagi estat triat per sufragi universal o no. Per tant crec que un polític et representa si la seva ideologia i fets de govern concorden o s’acosten al teu, estigui en el govern o en l’oposició. Però això no quitació que sí que pot representar a uns altres. 

L’ofici de polític és un ofici normalment ingrat. Tant si és just com si no, intel·ligent o no, sectarista o no…si exerceix l’acció de govern mai acontentarà a tots els ciutadans, ni tan sols amb una acció de govern populista. Una part de la ciudadania no se sentirà representada. És el peatge que paguen els que prenen decisions. Encara que paradoxalment un important òrgan legitimador del polític és una potent oposició lliure i representativa. 

Amb tot això el polític ja des del segle XVIII (Locke, Monesquieu i més), ens representa políticament si es dona en un context estatal de frens, contrapesos, controls, separació de poders legislatiu, judicial i executiu. Llibertat d’opinió, religió i opció política. Govern per a la majoria i atenció preferent a col·lectius més necessitats. Elecció democràtica per sufragi universal i mandats limitats per noves eleccions. 

Octavi Garcia, Llic. En Psicologia clínica, Univ Central de Barcelona i Màster en Psi. Psicoanalítica per CIPP. Post grau en psi. Industrial. Arenys de Munt, Novembre 2022. 

EUNOMIA, Solón d’Atenes (600 a. C.).( Εὐνομία ‘bona llei’) 

…No perirà mai la nostra ciutat Atenes per designi de Zeus, ni a instàncies dels déus feliços…Però els seus propis ciutadans, amb actes de bogeria, només busquen els seus profits …també la injusta cobdícia dels caps del poble, que es fan rics cedint a manejos injustos. El meu cor m’impulsa a ensenyar-los als atenesos que moltíssimes dissorts procura a la ciutat el mal govern, i que el bo ho deixa tot en bon ordre i equilibri,i sovint captura als injustos amb ceps i grills; allisa asprors, deté l’excés, esborra l’abús, agosta els brots d’un progressiu desastre, redreça sentències tortes, suavitza els actes superbs, fa que cessin els ànims de discòrdia civil, calma la ira de la funesta disputa. Amb Bon Govern tots els assumptes humans són rectes i equànimes.”