Guió de Octavi Garcia per el programa de ràdio del 20-10-2020

No dóna la felicitat?,   i la pobresa dóna la felicitat?…com si la felicitat depengués del que tens,  en comptes de ser una percepció subjectiva, un “gap” entre el que tens o ets i el que t’agradaría esser o tenir. De tota manera aquesta pregunta la van inventar alguns pobres…que aspiren a ser rics peró diuen que les pomes estan verdes. Deia Oscar Wilde que “només hi ha un grup que pensa més en els diners que els rics, són els pobres”. Clar que en contra seva podríem argüir que l’admirat Wilde era un malabarista del pensament.

El diner es en primer lloc un bon invent. Senzill, intel·ligible, còmode. Ja no canviem enciams per tomàquets, xais per gallines, sal per espècies. Sempre que al nostre bescanviador estigui interessat pels enciams, xais o sal. Per això abandonem la incòmoda barata pee el l diner el llenguatge d’intercanvi dels quals és universal.

 El diner en si mateix ni ens dignifica ni tot el contrari. Ens dignifica com  l’aconseguim i l’ús que fem d’ell.. Abans de tenir diner ja ets potencialment digne i indigne I tothom ho l’ambiciona: alguns especulant, uns altres robant, uns altres treballant, uns altres esclavitzant….i altres jugant al Bingo o comprant loteria. En el fons és sempre el mateix, un ganivet no és dolent excepte quan serveix per a matar. Es diner es bon menys quan serveixen per …matar, especular i/o abusar. El diner en si té un valor moral neutre. Com el ganivet, una pedra, la paraula, l’aigua, etc.

Senzill i no ens fem molts lios, ens agrada el poder, ens agrada que nosaltres i la nostra famílies visquin bé. Ens agrada l’accés a la bona cultura, educació, entreteniment …i el whisky de malta….ens agrade els diner, instrument per a tot això. Si un dia t’adones que ets ric no t’espantis, no és dolent. Mentre sigui gracies a la teva habilitat intel·ligència, honestedat i treball individual. Perquè els rics han de ser mala gent?…no per definició. Saps que si ets llest i treballador..i bona persona… pots convertir-te en ric sense proposar-t’ho?. A Jesús o als seus relators li va faltar precisió amb això del camell i l’agulla.

El potencial de corrupció, prepotència, abús i criminalitat està en la naturalesa humana. El diner permet operacionalizar més fàcilment això. Es pot ser perfectament corrupte sense diner …corrupte latent. O corrupte a petita escala. Dit d’una altra manera es pot ser corrupte manegant tant deu euros com deu milions, el grau de la corrupcion està en la intenció i maneig no en la quantitat manegada.

En qualsevol cas molt diner en mans d’uns altres tendeix a produir enveja.

En qualsevol cas, fins i tot, s’ha donat algun cas a l’historia (¡) que un pobre ho sigui per inútil, golfo i dropo?…potser sí.

El que passa és que el diner don poder i el poder corromp gairebé indefectiblement, tard o d’hora. També es pot ser corrupte sense diner i solo amb poder. Però ningú deixa de voler ser ric perquè la corrupció no li tempti. O sigui…s’entén la conclusió?.. Els rics corruptes  paguen pocs impostos?..els menys que poden, per això paguen a assessors fiscals. Tampoc els paguem la majoria quan, ens barallem amb  la declaració de renda,  paguem al lampista sense factura, en negre….per a estalviar-nos l’IVA. El ric fa el mateix però en gran.

I quin paper ha de jugar el papà estat/nació en aquesta història?…al meu entendre, sens dubte el paper de l’habilitació de l’equitat. En una societat democrátrica avançada i moderna, tothom ha de tenir la mateixa oportunitat d’accés a la millor qualitat de vida possible. Ensenyament a l’abast de tots, impostos equitatius i no discriminació.

Perquè critiquem als rics?…l’ésser ric o pobre és relatiu. Per a un quadre intermedi espanyol Bill Gates és ric…però aquest quadre intermedi no percep (amb el seu piset, cotxet,  Sálvame De luxe els dissabtes, hamburgueses, col·legi i sanitat públics), que per a un immigrant libi, que no menja tots els dies i emigra en pastera, el ric és ell.

Perquè hi ha paisos rics i pobres?…segurament per un model social i personal de rang superior, actituds i valors fan la diferència en el temps històric…en general. També hi ha paisos rics que ho són en part pel seu abús de poder sobre paises emergents. Però aquest poder els ve donat com a resultat dels seus valors histórics- morals, d’ordre, integritat, puntualitat, respecte a lleis, ètica, esforç personal..?…. Perquè ni l’antiguitat del pais, ni els recursos naturals, ni l’extensió, ni la intel·ligència de la seva població..ni la raça fan la diferència. D’aquí a induir que un pais pobre és indigne hi ha un abisme..injust. Al meu entendre els raonaments macro també serveixen per al raonament micro-individual. I oblidem la sort. Núvia, consol i recurs del fracàs.

No hem sembla bona estratègia viure compulsivament per a guanyar diners, més aviat viure per a fer les coses bé…la resta pot donar-se per afegiment.

Octavi García Rivalt, (Lic. Psicología Clínica e Industrial, Universitat Central de Barcelona, post grau Psicoanálisis CIPP.)  Arenys de Munt, Octubre 2020

…….

Madre yo al oro me humillo,

Él es mi amante y mi amado

Pues de puro enamorado

De continuo anda amarillo

Que pues doblón o sencillo

Es hermoso aunque sea fiero

Poderoso caballero es don dinero.

Es tanta su majestad,

Aunque son sus duelos hartos,

Que aun con estar hecho cuartos

No pierde su calidad.

Pero pues da autoridad

Al gañán y al jornalero,

Poderoso caballero

Es don Dinero.

……

Francisco de Quevedo (1580-1645) (Letrilla)