Guió de Rafael Mollar.

Vet aquí una bona pregunta, un tema críptic i polièdric dels que acostumem a plantejar al Punt de l’Interrogant. I no estic segur de tenir-hi resposta. Això no vol dir que no hi pugui dir molta cosa, només que no estaré segur que allò que digui vagi ben dreçat, que vagi al moll de l’os. De fet, dir i escriure’n podria fer-ho llargament, un farragós tractat o compendi aplegat en volums, fins i tot. Només em caldria temps i no tindria necessitat de repetir-me. Però també ho puc despatxar amb quatre ratlles de carta curta. I això és el que faré, quatre ratlles, perquè temps tindrem de seguit per a parlar-ne.

De què fugim? La resposta és evident si ens veiem amenaçats per un perill tàcit i identificable: un gos amb males puces que ens borda o un tipus de mala jeia que ens intimida. Aleshores hi ha un motiu ben definit que ens posa en alerta, ens fa pujar l’adrenalina i, si no hi pots plantar cara, engegues a córrer per allunyar-te’n. Tanmateix, al Punt de l’Interrogant no acostumem a identificar el problema amb aquesta nitidesa, més aviat cerquem un plantejament més genèric i difús, un plantejament més psicològic que permeti obrir un debat i doni un bon joc perquè cadascú hi digui la seva. Així doncs, si descartem que es tracti d’una amenaça sobtada i tangible: de què fugim, aleshores?

Ras i curt, FUGIM dels nostres fantasmes, cadascú dels seus. Però, i aquí hi ha la gràcia, com que fugir sol ser una esbandida descontrolada i anàrquica, ben bé pot passar que fugint d’una cosa ens la trobem de cara, ens hi llancem de nassos. No oblidem que la Terra és rodona i en Colom, que volia anar a les Índies, es va empescar que si enlloc de navegar cap a l’Est, ho feia cap a l’Oest, potser hi arribaria abans. I, entremig, ja sabeu que va passar: va ensopegar amb un continent que desconeixíen: Amèrica.

Doncs també nosaltres, tot i que per motius diametralment contraris, hauríem d’aprendre la lliçó i treure’n conseqüències, perquè potser fugim d’allò que ens enerva, que ens fa por, que ens causa basarda; i, esperitats, prenem la direcció que ens n’allunya, però, en fer la volta a la rodona ens ho trobarem de cara. A més, vet que no et trobis, pel mig, amb alguna sorpresa amb què no contaves, com el nou continent de Colom, com un nou maldecap que aparegui pel mig. Vull dir, i aquí ja només podem invocar a la gosadia personal, que més intel·ligent que fugir potser sigui plantar-hi cara. Més eficaç que deixar el problema enrere, però irresolt, sigui abordar-lo i aplanar-lo, que no aparegui mai més, o que ho faci de forma totalment domesticada i amb la satisfacció que ens proporcionarà saber que si el vam vèncer un cop, també el podrem derrotar ara.

He dit que aquesta fora la postura intel·ligent, però no és ni de bon tros la senzilla i fàcil: pot estar plena de dificultats tàcites o insinuades, reals o imaginades. I l’èxit no està sempre garantit. És per això que una fugida sempre serà una opció que si bé no serà heroica, serà una opció que haurem d’entendre, la nostra feblesa com a humans ens hi porta. Només si s’arriba al límit, si toquem fons, si ens trobem en un atzucac sense sortida, potser farem com un gat poruc quan es veu acorralat, i aleshores podem esperar el cop de geni i que ens aboquem a la fugida, però aquest cop una fugida endavant, una fugida on si no sucumbim, ho arrasem tot a conseqüència de l’ímpetu descordat.

Només fugim d’això, dels nostres fantasmes? Per un moment també he estat temptat d’escriure –potser més tard, al col·loqui hi surti–que sovint fugim de nosaltres mateixos, si més no d’aquella part nostra que ens desagrada. Tanmateix de seguida ho he descartat perquè, sincerament, crec que no. I no perquè no en tinguem ganes, sinó perquè és impossible això de fugir d’un mateix. Em sembla que ens agradi més o no ens agradi gens, no ens en podem desempallegar de la nostra pròpia companyia.

Arribats aquí, després de rellegir més d’un full que ja porto escrit, m’adono que de substància n’hi ha ben poca i es podria concentrar en tres línies. D’això, més que xerrameca, en diré retòrica. La xerrameca és parlar i parlar, embolicar i embolicar-se, i tot plegat sense dir res. No, això ho deixo per als polítics que hi tenen la mà trencada. En canvi la retòrica pot també ser un llenguatge vacu en solatge, però és un art noble perquè ni que no es digui res, es diu ben dit, i en alguna cosa sortim guanyant.

Tanmateix, perquè no sigui tot plegat d’un balanç paupèrrim i perquè hi hagi evidència que no tot ha estat només retòrica; perquè consti que hi he clavat ungles i dents, ho remato posant en relleu la idea principal que voldria ressaltar i deixar apuntalada: De què fugim? Fugim dels nostres fantasmes, de vegades per basarda de plantar-los-hi cara, de vegades perquè els intuïm inexpugnables. Tanmateix, com tota cosa no resolta, vet aquí que fugint no te’ls trobis de cara.