CREEM EL QUE PENSEM? Guió de Joaquim Palomar per el programa del punt de l’interrogant
6-6-2023
Davant la pregunta d’avui, em plantejo dos possibles significats principals que acaben tocant-se.
1 – El primer vindria a preguntar-nos fins a quin punt som els creadors dels nostres pensaments.
2 – El segon posa en qüestió la capacitat performativa del llenguatge o del pensament, és a dir, fins a quin
punt el que pensem és capaç de crear realitat.
Els dos casos són interessants, si ho pensem, i no tinc una resposta absoluta i total, sinó que per a mi són
veritats parcials, però prou importants per a tenir-ho en compte.
1 – Sobre el primer punt i des de l’antropología, no es nega la capacitat de pensar per un mateix, però si
que es pot afirmar que sempre pensem a partir d’uns paràmetres de pensament previs, és a dir d’una
cosmovisió, d’uns valors, un ordre social, etc., que ens venen predeterminats per la o les cultures que ens
han influït o de les que hem begut, i també de les experiències viscudes. És a dir que tot i que vulguem ser
creatius, sempre partim d’unes bases que ens han vingut donades. Això no vol dir que no aconseguim
crear idees i interpretacions diferents, sinó que aquestes sempre tenen una base que ens ve donada, encara
que sigui per contrast. La creació del no rés queda reservada a la idea de divinitat, nosaltres som millors
imitadors, adaptadors i reinterpretadors.
Joan Ramón Resina, professor a Stanford de Literatura comparada, va recollir aspectes que ens toquen
relatius al pensament de Nietzsche. Aquest ens deia que les paraules són una presó del pensament, que
“pensem encotillats per les formes del llenguatge”. Altrament el nostre pensament complex es fa
possible i s’organitza a partir d’esquemes de pensament previ, edificat a partir de paraules
carregades de significats i valors que ens venen donats per la cultura, els valors i les egemonies
dominants. I tot i que això ens permet reconfigurar una aparent infinitat de combinacions, el cert es que
també ens limita, i això ho veiem més clarament quan ens n’adonem que la nostra manera de pensar no
encaixa amb la d’una altra cultura molt diferent, sovint no entenem el que fan, els seus valors, o la seva
visió del món i de l’individu.
Claude Lévi-Strauss, famós antropòleg francès, deia que els nostres pensaments es fan a partir de maons
culturalment creats, pensaments, paraules, significats etc, que representen i reprodueixen una interpretació
del món i de la humanitat, reifiquen un ordre social, unes categories, un ordre jeràrquic, per exemple.
2 – Sobre el segon punt, hem de dir que en certa forma sí que podem entendre com, el que pensem, té una
capacitat de formar realitat, no pas en termes absoluts, però sí que pot condicionar i fins i tot crear una
realitat si més no parcialment.
Posem exemples i ho veurem potser més clarament.
-Per una part tenim aquell significat mes pur del llenguatge performatiu, aquell que directament crea el fet
pel mateix acte de la seva enunciació: Per exemple, quan el jutge o sacerdot atorga matrimoni, l’està
creant amb la seva enunciació: “jo us declaro marit i muller”, o bé la del jutge quant emet la sentència de
condemna, el condemnat ho es a partir de les paraules del jutge. Tornant a la divinitat, també trobem la
creació del món a partir de la paraula de Déu, en la religió jueva, cristiana i en la musulmana.
També podem pensar en la creació del món percebut, que ho és a partir del pensament previ:
Això va fer creure entre els europeus que els negres no eren persones, que les seves llengues eren
primitives, o que nosaltres estaven per sobre en l’escala evolutiva. És el que es va anomenar
eurocentrisme, o etnocentrisme.
Podem creure que la nostra visió és la única certa, que els demés estan equivocats o menteixen, sense
tenir en compte els nostres condicionants, context, experiències traumàtiques etc., és el que en diríem,
egocentrisme.
Si no creiem en el amor aquest no existirà pas per a nosaltres, i viceversa.

Si pensem que no som capaços de fer quelcom, ja estarem condicionant la nostra capacitat de fer-ho,
creant aquesta incapacitat, i de la mateixa manera ho fa si hi creiem fermament en nosaltres.
Si pensem que existeix un Déu, i hi creiem fermament, veurem la seva presència arreu, i per tant, per a
nosaltres, el que serà cert serà creació prèvia del nostre pensament.
També les benediccions, malediccions i maleficis, com el mal d’ull, són un clar exemple de la creença en
una capacitat creadora del pensament, especialment quan s’expressa amb una voluntat d’influir. També ho
podem veure en molts rituals i els símbols que allí s’hi expressen, tant si parlem d’un casament, com si
parlem d’un exorcisme. Aquesta era una capacitat del llenguatge que Bourdieu deia que era màgica i que
no tenia tant el seu efecte per les paraules com per el ritual simbòlic, la força d’aquest, la autoritat de la
persona que la crea, és a dir un pensament i creença prèvia.
Aquesta creença, que algú podria deduir que és pròpia de societats primitives, la tenim nosaltres també, i
arriba als pensaments més suposadament moderns, inconformistes i trencadors. Hi ha qui creu que pintant
pensaments positius sobre una ampolla traspassarà la bondat dels seus significats al líquid contingut i
aquest beneficiarà a la persona que en begui, o que evitant mals pensaments la bona sort l’acompanyarà
en el seu quefer diari.
Si ho reflexionem tot en conjunt, poden sorgir moltes preguntes i en deixo algunes apuntades:
Som conscients de fins a quin punt estem pensant, patint o jutjant per compte d’altri?
Tenim prou cura alhora de transmetre els nostres pensaments a la quitxalla? En com els podem influir o
limitar?
Com podem interactuar sense traspassar les nostres pors i traumes?
Com evitar que els pensaments dels altres ens afectin negativament?
Podem elaborar maneres d’educar o transmetre sense condicionar i limitar a l’interlocutor?
Com podem crear un món millor pensant-lo?
Com podem ampliar els nostres maons i materials amb els que elaborem els nostres pensaments?
Aprendre llengües, cultures, tenir experiències variades ens poden ajudar a pensar diferent?
Si el món és canviant i nosaltres no aprenem a canviar la forma de percebre, pensar i sentir, pot causar-nos
dolor i desequilibri?
Si volem pensar un món diferent, hem de buscar combinacions de maons diferents i/o buscar altres maons
i materials de construcció mental, altres formes, altres valors, etc.
Des d’aquí doncs, animo a reflexionar-hi conjuntament, compartim pensaments i enriquim-nos amb un
diàleg constructiu.