Com d’importants són els meus pensaments?

Com d’importants són els meus pensaments?

guió de Rafael Mollar, per el programa de ràdio “el Punt de l’interrogant”

Importantíssims! Diria més: els més importants de tots (per a mi, és clar). I
després d’aquesta entrada impetuosa de cavall sicilià, potser que m’expliqui.
Aclarim primer que la paraula pensaments de l’encapçalament, l’agafaré —i em
sembla que és com la majoria s’ho hauran entès— com a sinònim d’opinió. Una opinió
clara i concreta que ens instal·la en un posicionament definit envers una situació o un
fet. No un pensament eteri i sense pretensions d’anar més enllà del simple divagar. Res
d’això, més aviat com l’opinió que hom té, en algun aspecte concret, sobre persones,
coses o fets. Doncs bé, afirmo amb rotunditat que l’opinió de cadascú és la més
important perquè és la pròpia, la que més influencia al propi subjecte i la que de bona fe
pensem que és la correcta (perquè si no ho penséssim no la tindríem, en tindríem una
altra o la tindríem d’una altra forma). I si és incorrecta, i ho sabem i —malgrat tot— ho
defensem, aleshores actuem de mala fe i això ja són figues d’un altre paner.
Després pot passar que allò que crèiem i que formava la base de la nostra opinió,
per evolució pròpia o per intercanvi d’idees amb els altres —allò que diem enraonar,
argumentar, dialogar…— ho modulem o, fins i tot, que ho canviem radicalment.
Aleshores en tindrem una altra, d’opinió, però també aquesta passarà a ser la més
important per a mi, perquè és la meva, per això és la que més m’importarà.
Que ningú no vulgui veure en aquestes afirmacions la més petita engruna de
cinisme ni d’hipocresia. Sí dic que la més important de les opinions de cadascú és la
pròpia, és perquè ho crec així —tot i que puc estar equivocat—, però si algú defensa que
vaig errat i se sent tan humil que pensa que l’opinió que més li importa no és la seva
sinó la d’algú altre, que pensi si ara l’hipòcrita no és ell. O això, o que es tracta d’una
persona camaleònica, que també potser. Una persona que no té opinió formada de res i
ja li va bé la darrera que ha escoltat i que, de moment i mentre no en vingui una altra, ha
fet seva.
Si no us he acabat de convèncer, perquè al capdavall jo no sóc ningú i no goso
atorgar-me cap autoritat moral que dicti càtedra, només cal mirar alguns fets del passat,
fets històrics que podem reinterpretar i embolicar al nostre gust, però d’un fons asèptic
que no podrem canviar. Em refereixo a les idees del geocentrisme (la Terra centre de
l’univers) que arrencaren d’Aristòtil (més de 300 anys abans de Crist), que perfeccionà i
arrodoní Ptolomeu (primer segle ja després de Crist), que més tard l’església catòlica en
feu dogma propi i que va perdurar fins al segle XV. La tossuderia d’homes com
Copèrnic, Kepler i, per sobre de tot, Galileu van posar llum a un error que s’arrossegà
més de divuit segles i al final hom acotà el cap i, davant l’evidència, acceptà que la
Terra no és res més que un planeta qualsevol, una ínfima i insignificant part de l’univers
on hi ha bilions d’astres de tota mena, que no és centre de res i que es distreu fent voltes
al Sol. Però ja sabeu com va anar, va costar suor i sang. I sort en tingué Galileu de ser
una persona influent i protegida del papa Urbà VIè, de manera que només va haver-se
de retractar davant del tribunal de la Inquisició de les seves idees heliocentristes, que la
foguera ja l’esperava.

Però, ¿trobeu estrany que tan fenomenal disbarat hagi perdurat tot aquests
segles? No, no té res d’estrany ni de forassenyat. Jo he fet unes pinzellades
caricaturesques de la Terra perquè, realment, la Terra és una insignificança dins de
l’univers, però, ai las!… la Terra és casa nostra, és on vivim els éssers amb més
potencialitat intel·lectual (i per ara els únics) que, de moment, es coneixen. ¿És estrany
doncs, que si la Terra és casa nostra, i nosaltres som tan importants, s’arribés a pensar
que la Terra era el centre del món? No, no té res d’estrany. Era el coneixement de
l’època i el convenciment harmònic amb el nostre ego tan inflamat. Doncs ara deixem la
Terra i passem a l’escala humana: ¿és estrany que cada hom pensi que ell és la cosa més
important que ell té i, per tant, el que ell pensi és el més important que es pot pensar?
Acabo. Això no vol dir, si tenim dos dits de seny, que no siguem conscients de
les nostres limitacions i que hi ha moltíssima altra gent més capaç, més preparada, més
competent… i que segurament opinarà coses més fonamentades que les nostres. Ho
sabem i ho temem, i fins i tot, ho accepten. Però la nostra opinió és important —i, com
he dit, la més important— per una senzilla raó: perquè és la NOSTRA.

Rafel Mollar