AFRONTEM LA SOLEDAT DE FORMA POSITIVA?

Guió de Rafael Mollar

Potser, d’entrada, penseu que el títol de l’interrogant d’avui ve
emmarcat pel context de situació excepcional en què ens trobem des de fa
més de 50 dies, tancats a casa, sovint desvagats quan no avorrits; en uns
casos sols, o gairebé sols, i en altres casos amb un excés de gent que fan
opressiu l’habitacle massa migrat per encabir tota una família en aquesta
tutela forçosament continuada. Doncs no, no ha estat cosa d’oportunitat i
ara us ho explico. Quan pel mes de setembre, cada setembre de cada any, i
ja en van uns quants, ens reunim i planifiquem la temporada del “Punt de
l’interrogant”, hi aboquem una allau de temes a tractar, els hi posem títol,
assignem qui n’escriurà el guió —o sigui, això que ara jo llegeixo i que
serveix per fer l’entrada del programa i obre les portes al posterior debat—
i, a més, confeccionem el calendari i repartim contertulians per a cada
setmana. Després farem de més i de menys segons la infinitud
d’imponderables que es puguin presentar i introduirem els arranjaments
que calgui, però les línies mestre, la columna vertebral de la temporada,
queda dissenyada ja en aquell setembre. Vull dir que si avui parlem de
soledat, de solitud, i de com l’afrontem… no és, doncs, per cap mena
d’oportunisme —que també fora del tot lícit— sinó per una estratègia ja
prevista i que l’atzar ha volgut fer-la coincidir amb aquest aires que patim
d’estupefacció generalitzada i que, ni en les més eixelebrades fantasies
d’un hipotètic guionista de ciència-ficció, no hauríem pensat de viure mai.
El tema de la soledat és un concepte recurrent que, des de diferents
òptiques, l’hem abordat en més d’una ocasió: bé per l’orientació del tema
de la setmana o, simplement, perquè la tertúlia ens hi porta de ple o només
de passada. Més d’un cop hem sentenciat, gràvids i altius, que la solitud,
per ella mateixa, no és ni bona ni dolenta. Pot ser bona, o molt bona fins i
tot, quan és volguda i quan respon a una necessitat imperiosa que notem al
fons més íntim de nosaltres mateixos de desconnectar, de fer un parèntesi,
de tancar la porta a una situació d’estrès que ens té tenallats… en definitiva,
quan volem recuperar una ataràxia que havíem perdut o que ens havien
pres. Sovint és tan fàcil com, simplement, apagar aquest estri
multifuncional i omnipresent que és el mòbil, talment com ens manen que
fem quan anem al teatre.
Tanmateix pot ser dolenta, o molt dolenta, quan ens ve imposada,
quan ens priva del caliu humà que tothom necessita, quan ens té marginats i
captius en una cel·la —de barrots real o de reixes làbils i inconcretes, però

que poden ser tan forts els uns com les altres— en un ambient resclosit que
ens oprimeix i ens asfíxia.
Si heu llegit l’enorme novel·la “Solitud” de Na Caterina Albert —i si
no l’heu llegida ara fora un bon moment de fer-ho— sabreu de què us
parlo. La protagonista, la Mila, reclosa en una ermita perduda en l’alta
muntanya, inaccessible i on l’únic contacte humà que té, a més de l’esquerp
marit, és amb un pastor que, de tant en tant, acondueix el ramat per la zona.
Un paisatge idíl·lic que, tanmateix, es torna tràgicament opressiu. Les
emocions, les pors, els sentits i els sentiments, el drama… tot tan ben narrat
que és una joia de la nostra literatura que no us hauríeu de perdre. Vull
afegir que l’escriptora empordanesa —de Cadaquès— va haver-la de
publicar sota el pseudònim masculí de Víctor Català perquè la tinguessin en
consideració i perquè no podia ser que una dona escrivís aquelles coses tan
dures i descarnades.
Anem a la nostra solitud, la que la situació d’ara ens imposa.
D’entrada l’haig d’anomenar “Solitud entre cometes”, perquè si no et ve de
grat, tenim mil maneres d’esquivar-la: per exemple amb el que ara fem,
estar alhora sols però connectats, tant de veu com d’imatge, només tenim
privat poder fer-nos una abraçada o un petó. Una solitud entre cometes
perquè és tràgica segons la nostra vara de mesurar, quan ens engiponem la
disfressa de bestioles criades entre cotó-fluix que fem veure que vivim uns
drames terribles. Sense saber-ho, ni voler-ho, som una mica de l’escola de
Cioran, el gran i escèptic pensador Romanès de principis del segle XX,
quan deia: “No cal que ens preocupem que tot acabarà malament”.
Aquest pinyol de tragèdia que bonament i sincera traginem, té més
pa que formatge i no resisteix la comparativa més prosaica: girem la vista a
Síria, on un camió bomba davant d’un mercat mata cinquanta persones,
molts d’elles nens. O al Iemen, no sé quants anys en guerra i on moren de
gana. O a l’Àfrica subsahariana, que quan el covid-19 s’hi senyoregi —i ho
farà— cauran com a mosques perquè ni UCIs, ni aparells de respiració, ni
guants… res de tot això que aquí no perdonem que no en tinguem en
quantitats infinites, res d’això no tindran. Bé, però per acotar el tema,
deixem de banda la consideració que som una societat privilegiada, deixem
de banda també els contactes virtuals i quedem-nos només amb el contacte
físic i de proximitat amb els altres que ara tenim vetat. De ben segur serà
solitud per a aquell qui viu sol. I també serà solitud per a aquell que
malgrat estigui confinat amb altra gent —espòs, esposa, fills, pares,
avis…— veu retallats contactes amb altra gent que li són importants. Si el

teu jo més íntim vibra des de l’harmonia, entens que aquesta soledat és una
contingència passatgera, més aviat que no pas tard acabarà o es relaxarà i
podràs retrobar allò que ara trobes a faltar. Entretant hauràs tingut
l’oportunitat d’endreçar aquelles petites coses que la vida agitada que
solíem portar no deixava fer. La varietat és gairebé infinita: llegir, escriure,
escoltar música, estudiar un idioma estranger, posar ordre als milers de
fotos digitals que hem acumulat, fer un puzzle de mil peces o pentinar el
gat. També tindràs temps per a compartir petites coses amb els de casa.
Clar que sempre hi ha algú que se sentirà sol perquè no suporta ni la seva
pròpia companyia. Només qui té una vida tan buida on no té cabuda res de
tot allò apuntat abans i mil coses més que callo, sortirà al balcó a llençar
aquell bram que es va fer viral de “ME ABURROOOOO”. I el deixo en
castellà perquè és com fou i també perquè, efectivament, hi apareix “burro”
i s’ha de ser realment ase per fer aquesta mena de brams.
Soledat, aprofitament… el temps hi és, l’ocasió la tenim. Com
aprofitem o com malmetem aquest temps ja és, doncs, cosa nostra i de
ningú més. Posats a dir que ja res no serà igual, en podem sortir reforçats,
més preparats, amb més empatia envers el món, la natura i els altres.
També en podem sortir empetitits i emprenyats amb el món sencer. La tria
és personal i intransferible. Tu mateix!