Analitzat amb cura aquest paradigma de joc verbal pot suggerir una espècie de dissociació més fruit d’una sobre-intelectualizació que de la realitat. Així una persona no es governa a si mateixa “estrictu sensu”, perquè això implicaria dues persones en una (dissociació). Una persona corregeix a l’altra. És senzill, no som dues persones en una. Som una persona en situació de canvi. De tal manera que l’imaginari animisme ni està ni se l’espera, sempre que parlem en termes de coneixement científic del segle XXI.
Una altra cosa és saber canviar mentre que exercici intel·ligent, noble, enriquidor i constructiu. Però en cap cas implica adaptació a les convencions socials, a ser bons nois ni dolçes i poètiques criatures jóiques. La majoria de grans personatges històrics, autors de salts exponencials de la humanitat han estat revolucionaris: Jesucrist, Marx, Nietzsche, Mozart, Freud, Galileu Galilei, Einstein, canvien el món a partir de posar en dubte la realitat heretada. El seu anomenat autogovern estava inspirat en el maneig creatiu del dubte: dubte polític, filosòfic o tècnic.
Però les grans personalitats històriques igual que les persones corrents solament(!) estudien, observen, reflexionen i canvien o no. Això implica una exercització de la seva pròpia intel·ligència en procés conscient. Això és normal. Descriu un procediment normal de apercepción (Leibniz) de la realitat. Si algú s’ha apoderat del teu Això, (pulsions inconscients biològiques) i/o la teva SuperYo (instàncies i regles enjuiciadoras i morals) (1) és que no ets amo de tu mateix i el teu pensament està contaminat greument pel de uns altres. Per això és saludable, administrar els teus convenciments, i dit com a concessió al títol d’aquest tema: autogobernarte.
Sembla el contrari però sabem poc sobre tota la intimista panoplia de la personalitat i el pensament. Quan creiem estar contents del nostre comportament i quan no és per un procés d’introspecció subjectiu. Hi ha persones que assignen matrícules d’honor a les seves vides i unes altres que se suspenen sovint, sense obligatòriament tenir traços maníaco-depressius. Unes altres es autoatribueixen la bobería d’una felicitat gairebé total, incapaços de dubtar-ho. Probablement la saviesa està molt més prop del dolor i la insatisfacció d’un judici sever. Probablement el peatge a la saviesa pugui ser el dubte i inquietud permanents, és el preu de confrontar i sacsejar la nostra intel·ligència: ens confon, inquieta, provoca dubtes, plaure, dolor, troballes.. És estar viu.
Siguem optimistes. La genètica i especialment l’aprenentatge intensiu són suportats pels cent mil milions de neurones i més de quatre-cents bilions de sinapsis de cadascun dels nostres cervells. És fals que el saber no ocupi lloc, ho ocupa en forma electroquímica, però no som capaços d’ocupar ni una part mínimament invasiva del nostre cervell. Som unes extraordinàries criatures que podem conviure amb el racional i irracional, el caos, la veritat i la mentida, la contradicció, la dialèctica, la curiositat, la informació, els instints de vida i mort…tot alhora.
En la nostra diacronia vital mantenim noms, cognoms, nombre de DNI…la resta és vertiginosament canviant i de difícil govern, a revisar periòdicament.
Penso que per a la bona salut intel·lectual és indispensable equivocar-te amb els teus propis errors. Després d’escoltar, estudiar, observar, conviure i reflexionar…decideix i actua. Això implica haver pres les regnes, el govern de la teva vida. Paradoxalment, molts viuen els seus escassos intents d’autogovern amb vertigen i por. Sense saber que si no governes la teva vida, ho faran uns altres per tu. Tremola, al costat del temible confort de la teva butaca, estan a la guai: gurús, predicadors, manipuladors, xerraires, polítics, religiosos, parents, amics, enemics,veïns…tots ells “savis” del apostolat, ansiosos per substituir-te en el control de la teva pròpia ment.

Octavi García, Llic. Psi. (Univ. Central Barcelona). Arenys de Munt. Març de 2018

(1)Das Ich und das Es, Sigmund Freud (1923)

“Més enllà de la nit que em cobreix negra com l’abisme insondable,
dono gràcies als déus que poguessin existir per la meva ànima invicta.
En les atzaroses arpes de les circumstàncies mai m’he lamentat ni he parpellejat. Sotmès als cops de la destinació el meu cap està ensagnat, però alçat.
Més enllà d’aquest lloc de còlera i llàgrimes on geu l’horror de l’ombra, l’amenaça dels anys em troba, i em trobarà, sense por.
No importa cuán estret sigui el portal, cuan carregada de càstigs la sentència, sóc l’amo de la meva destinació, sóc el capità de la meva ànima”.
William Ernest Henley. Invictus. (1875), Nelson Mandela ref.