Poliamor

Especialment davant d’aquest neologisme, que es popularitza en 1990, convé precisar molt de què estem parlant.
La seva etimologia és literalment “varis (πολύς) amors”. Això és que més de dues persones del mateix o diferent sexe puguin, al mateix temps, tenir una relació amorosa, involucrada, duradora, amb cura mútua, i amb ple coneixement i acord de les parts. No s’aplica a les meres relacions sexuals, prostitució o intercanvis de parella. Tampoc confondre amb la «poligàmia» més freqüentment usada per referir-se a una manera codificada de matrimoni o unió múltiple (especialment aquells que tenen una base religiosa o tradicional), reservant el terme «poliamor» per a una relació definida per acords entre els membres, més que per una norma cultural.
El poliamor es basa més en l’amor que en el sexe, “es poden tenir, voler i mantenir relacions emocionals íntimes i duradores amb més d’una persona”, (1). Per mantenir relacions amb diverses persones de forma satisfactòria es requereix bones dosis d’ètica i moral, i és necessària una total sinceritat per viure l’experiència de forma plena. Dificultats: la gelosia, impossibilitat per formar una família tradicional, acceptació dels components, acceptació dels familiars i amics.
Cap llei es atreviría a condemnar-nos a un amor únic. En la vida s’estima als fills, pares, germans, als altres, parella, pàtria, naturalesa, mascota, Déu,…amor propi…i tots alhora. Amores simultanis…amb vocació de perennitat i de vegades amb realitat diferent: alguns vénen, poden anar-se i poden aparèixer uns altres.
L’amor és un profund sentiment (no és necessari ni necessita idealització ni espiritualització), afecte, inclinació, com he dit, cap a una o diverses persones, animal o cosa, amb intensa atracció emocional i/o sexual. I segons la psicologia dinàmica estaria associat a el Ἔρως o instint de vida i oposat a el Θάνατος o pulsió de mort. Per sort gens màgic ni esotèric, ni rar. Procés habitual (afortunadament), d’etiologia genètica i estimulat pel procés de socialització individual o aprenentatge.. , segons Robert J. Sternberd, referència acadèmica mundial i expresident de l’APA, l’amor entre persones és “el conjunt triangular d’intimitat, passió i compromís”(2). La psicofisiología ens descobrirà que és un sentiment que provoca alteracions físiques: hormonals i neurotransmisionals, que deriven en canvis psicològics, conductuals i fisiològics. En definitiva un sentiment que es somatiza…com gairebé tots. La exitació?, natural resultat de la interpretació de la realitat que desencadena la “química de l’amor”: segregació d’hormones ( Oxitocina, Vasoprecina, Testosterona, Estrogen) i els divertits neurotransmisors: (Dopamina, Norepinefrina, Serotonina…).
Al món acadèmic que, per innovador, acostuma a anar per davant de les tradicions i costums s’entén més fàcilment el concepte de poliamor, encara detectant els problemes específics que pot presentar. Els problemes objectius seran, si es dóna el cas, de base individual i psicològica o sociològica. Senzill com a tantes coses senzilles: l’acord entre persones adultes i lliures sempre és bo, vàlid, profitós i ètic mentre s’accepti lliurement i no violi les normes socials, perjudiqui a tercers o la voluntat de les parts.
Per què ens dediquem a marejar la perdiu per descobrir essències inexistents?. Com diria Luigi Pirandello (3): “Així és si així us sembla.” La felicitat és un altre sentiment individual que cadascun pot trobar en racons impensables i en ocasions aparentment inaccessibles i no sempre comuns.
Com sempre la penya “poliamorosa” haurà de suportar a una part de la societat, encaparrada en alliçonar sobre les essències de la felicitat aliena. La mateixa societat que en el 81 es va escandalitzar per la Llei del divorci, per les mares solteres durant dècades, per l’homosexualitat normalitzada, per la independència i igualtat femenina, per la minifaldilla de Mary Quand en el 64,…ara podrien entretenir-se i acontentar-se amb no compartir aquest model, cosa legítima, però menys a donar lliçons de moral i convivència contraposant uns models universals…que en realitat no existeixen.
Als meus “poliamorosos” amics..ànim!..coratge per continuar lluitant per la vostra felicitat, estimeu-vos sensa límit i sigueu tot el feliços que pugueu.

Octavi Garcia, Lic Psic. Univ. Central Barcelona. Arenys de Munt, 28/4/2017.

(1) M. Perez Conchillo, Directora de l’Institut de psicologia i sexologia Espil. Vice-President WAS (World Association For Sexual Health)
(2) Robert J Sternberg, Psic. Yale and Stanford univ, and president of A.P.A
(3) Luigi Pirandello, Escriptor, Nobel literatura 1934