Com diu la cancó és veritat que el treball ens dignifica?

Si busquem la definició de treball a la viquipedia: “El treball, feina o faena és un esforç manual o intel·lectual que generalment implica, encara que no sempre, una contrapartida econòmica o en espècie.  En economia capitalista es defineix com un esforç humà aplicat a la producció de la riquesa (benefici econòmic) i es considera, per tant un factor de producció”.

L’home vist des del punt de vista material “com a moneda de canvi”: Per treballar i demostrar que estàs treballant has de rendir i treure’n un producte a canvi.

Etimològicament, la paraula treballar prové del llatí tripaliare, de tripalium, instrument de tortura que s’utilitzava per a infligir dolor i sofriment.

D’aquesta paraula va sorgir el mot “treball”,[1] malgrat que en el sentit inicial el “treballador” era més aviat un botxí (aquell que executa les penes de mort) i no pas una víctima, com avui en dia.”

Si d’aquestes significacions que romanen en l’inconscient col·lectiu simbòlic: El treball (esclavitud) i treballador (butxí)…li sumem la connotació del treball en el seu nivell més capitalista, que és aquella activitat que comporta un esforç humà com a mitjà per a obtenir un producte…

I a nivell social no té una connotació de producció, sinó de formar part d’alguna estructura o conjunt que doni sentit a aquella activitat que desenvolupes.

El cert és que partint d’aquestes definicions més literals, no sé on trobar aquesta dignitat que profusa la cançó?

Dignitat: La dignitat és un dret innat de les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer la seva vàlua en tant que humans. És objecte de protecció per les lleis internacionals i pels principis de l’ètica. És el centre de la Declaració Universal dels Drets Humans, el principi del qual es deriven tots els altres.

M’agafo al fet de reconèixer la vàlua de l’ésser humà a través del treball, tot i que jo en prefereixo anomenar-lo “feina”, per allò del no sentir-me una esclava…Tot i que la paraula feina té un significat d’estar molt ocupat, de no tenir temps…qui no ha sentit dir o diu en algun moment “estic molt enfeinat, no tinc temps” o “estic fins a dalt de feina”…

La veritat és que conforme van passant els anys, me n’he adonat que el treball sí que dignifica i una pot identificar la seva persona amb la seva feina, amb allò que fa, ja que pots demostrar les teves capacitats per desenvolupar allò que se’t requereix a la feina. I també una satisfacció al conjunt de l’estructura o l’ens superior que t’ho encomana a través d’una transacció econòmica. I en aquest punt, pots arribar a generar una satisfacció pròpia perquè aconsegueixes allò que se t’ha demanat que facis a canvi d’un sou. I més si ho fas de bon grat, a gust i amb el que t’agrada fer i en un ambient adequat.

Però quan no tens temps, i amb “prou feines” pots satisfer les teves necessitats bàsiques…Aquí és on es planteja el repte de seguir creient amb la dignitat del treball. Un treball que recorda ara sí, als esclaus de les piràmides d’Egipte que almenys ells podien pensar que no eren lliures perquè eren esclaus. En canvi quan treballes has de sentir-te agraït perquè tens una feina però pots seguir pensant que no ets lliure.

Sobretot quan creus que el teu treball no té sentit perquè no aconsegueix cobrir les expectatives, no només econòmiques sinó de realització personal, aquí és on hom podria pensar que no és lliure i que no només ha de continuar treballant, sinó augmentar el nombre d’hores extres, o realitzar fins i tot, dues feines per aconseguir aquesta desitjada satisfacció.

Voldria posar l’accent no obstant, en la segona part del títol: “TANT”. Aquest tant, és un adverbi de quantitat que acaba desembocant en la paraula “TEMPS” com a substantiu.  Existeix el Temps CRONOS lineal o el Temps KHAIROS, el de qualitat, aquell temps on succeeix alguna cosa important, alguna de valor…

El Temps és també un valor que es pot traduir en termes econòmics, ja ho sabem.

Però ben mirat qui disposa de temps? I aquest temps és de qualitat? (fent activitats, descansant, nodrint-te com a persona, tenint cura d’un mateix)…Aquí ja estàs en una altra tessitura…ho tinc comprovat.

Segons dades estadístiques publicades per Adecco a Ara.Cat, la durada de la jornada laboral mitjana en el conjunt de la Unió Europea per a un treballador de jornada completa, és de 40,4 hores setmanals, mentre que a Espanya la xifra és de 40,2 hores, la qual cosa equival a unes 12 hores menys de treball a l’any.

I si seguim parlant d’estadístiques un 70% dels treballadors i treballadores no estan satisfets amb la seva feina. I això em porta a pensar que aquest fet, és una qüestió de salut pública…

A més a més, el 70% dels homes que tenen família dediquen el seu temps lliure a l’oci i no a la cura dels seus fills/es, desequilibrant així la distribució de tasques domèstiques que acaben recaient sobre les dones.

Donar igual de valor al temps personal que al temps de treball  és summament important…tot radica en l’enfoc i consciència que li donis al temps de què disposes, perquè acabarà marcant la diferència de com el visquis. Què fas amb el temps que se t’ha atorgat? Com contribueixes a la feina i en el teu temps lliure el millor de tu?.

I és que a vegades no cal tenir una feina remunerada per sentir que posseeixes una vàlua. En ple segle XXI ja hauria de quedar prou demostrat que vàlua de la persona no és = a vàlua econòmica…Tot i que ja podem entreveure que predomina un sistema eminentment capitalista (en aquesta societat, tot té un preu econòmic)…

Vull anar més enllà i dir que la vàlua de la persona és allò que un mateix sent que és com a ésser humà.  Segons la definició de l’Institut d’Estudis Catalans: Allò que val una persona o una cosa, que és estimada o apreuada pel seu mèrit, per les seves qualitats.  Tenir consciència de la pròpia vàlua.

En essència, l’ésser humà ja és digne i té valor pel fet d’haver nascut i existir. És un dret, en definitiva…no esdevé d’un acte en concret, de FER com a activitat… sinó de SER.

D’aquesta manera, sostinc que hi ha tantes vàlues o habilitats com persones en el món. Perquè som éssers únics i irrepetibles que venim a desenvolupar una missió. La única missió…ser feliços, dret pel sol fet d’haver nascut.

La idea així, seria treballar per sentir-nos realitzats, per complir els nostres somnis, desenvolupar els nostres dons, allò que ens fa feliços, i no tant, per acumular béns materials…

Recomanacions:

Així el Treball què és? Seguint la conferència d’Emilio Carrillo “No hemos nacido para trabajar” , y “Cómo disfrutar de tu vida”.

El trabajo dignifica, monòleg de Pepe Rubianes