El suïcidi constitueix un tabú, és a dir, que és un fenomen que està entre nosaltres, a la nostra ment, dins de les nostres consciències i de les nostres vides, però, no se’n parla.  Ningú no en vol parlar. És un tabú que perdura en els segles. A antiguitat les persones que morien per mà pròpia s’enterraven sota cúmuls de pedres, ara es tapen darrere de parets de silenci. Tanmateix a Espanya 4000 persones moren cada any per aquest motiu, més de 10 persones cada dia, constituint la primera causa no natural de mort.

Què fa tant difícil parlar-ne? Possiblement tingui a veure amb què és un dels comportaments humans que es genera des del patiment, i que genera encara més patiment. Així mateix, va en contra de l’instint més primari de qualsevol ésser vivent, l’instint de supervivència. No ho volem veure, no ho volem sentir, no ho volem acceptar, totes les nostre cèl·lules es rebel·len davant de les idees relacionades amb treure’s un mateix la vida. Per això existeix el tabú, ens fa por. Franqueja una frontera que mai no estarem preparats per franquejar. Els nostres gens, els nostres valors, la nostra socialització va en la direcció oposada, però la pregunta que se’ns planteja és: aquest silenci ajuda a les persones amb crisi autolítica? I a les persones que conviuen amb elles? I als supervivents?

D’aquesta manera estem deixant soles a totes les persones afectades?

La nostra societat ha mantingut des de l’antiguitat i fins al dia d’avui una actitud acusatòria cap a la persona que se suïcida, al llarg de la història ha estat considerada delinqüent, pecadora, ara desequilibrada o boja. Això ha ajudat a minvar els casos de suïcidi o ha deixat a les persones afectades cada vegada més aïllades, soles, en definitiva, en risc?

Ens diuen les estadístiques que el 68% de les persones que es treuen la vida han patit un trastorn psiquiàtric, entre els més freqüents, la  depressió .

Aquesta tendència a atribuir el 90% de les morts per suïcidi a la pertorbació mental potser respon a la idea d’una línia fronterera entre els que gaudeixen d’un equilibri i els que estan malalts, o tal vegada, d’una necessitat d’esperança, és a dir, que si jo no pateixo d’aquest problema, no em veure afectat. I si pateixo alguna pertorbació, podré posar-me millor, i sortir-ne. Certament la persona que arriba a suïcidar-se està força pertorbada i té dolor psíquic. Que pateixi una malaltia, que existeixi, en definitiva ,aquesta frontera entre els que estan pertorbats i els que no, no queda clar, des del meu punt de vista.

No obstant, el que ens indica és la necessitat de prestar una atenció de molta més qualitat a les persones que requereixen una ajuda psicològica, és a dir, que aquestes persones es troben en una situació de risc i el sistema d’assistència social i el sanitari no està prestant  el suport necessari. I, per descomptat, no significa que una persona amb un trastorn psiquiàtric acabarà desenvolupant idees autolítiques, de cap de les maneres hem d’establir la relació en aquest sentit.

Existeixen diversos  factors de risc i de protecció, entre els de risc voldria esmentar el consum de substàncies estupefaents i alcohol, l’aïllament, la manca de xarxa social, perquè crec que hi tenim molt a fer a nivell individual i social; en conseqüència, els factors de protecció sobretot hi trobarem la possibilitat de rebre una ajuda ràpida en el moment de crisi, disposar d’una xarxa social forta, sentir-se compresos. També s’ha suggerit el desenvolupament d’habilitats emocionals com a factor de protecció, això s’està investigant, però crec que és força intuïtiu, si disposo d’habilitats emocionals podré afrontar d’una manera més eficaç situacions adverses socials, materials i psicològiques.

El Telèfon de l’Esperanza segueix funcionant a dia d’avui i amb la crisi socioeconòmica s’ha vist desbordat, perquè és una circumstància que fàcilment indueix sentiments crítics de desesperança. Però no ens hem de confondre, es tracte d’un desencadenant, d’una circumstància, no d’una causa.  Altres desencadenants poden ser una ruptura, una pèrdua. Un conflicte. Estats de desorientació.

També podem comprendre l’acte de treure’s la vida com una resposta a un trencament en la identitat de la persona. Sempre hi ha circumstàncies que determinen un canvi en la vida, que pot ser tant evident com la pèrdua d’estatus monetari, social i personal arran de la crisi, o la pèrdua de la força física i mental, a causa de malalties o d’alguna cosa tan natural com passar a una etapa del cicle vital, la tercera o quarta edat. La pèrdua d’un ésser estimat també comporta un canvi en la pròpia identitat.

Des d’aquest punt de vista, el supervivents que arrosseguen el sentiment de culpabilitat de no haver pogut fer res per salvar l’ésser estimat, també estan en crisis d’identitat, quan senten, o pensen, que no s’ha comportat de la manera que ells consideren que és pròpia de la seva manera de ser.

Fins i tot les persones que sacrifiquen la seva vida per un ideal, és per donar continuïtat a la seva vida, és a dir, poder ser coherent amb allò pel qual creuen que han vingut al mon.

Quina ajuda necessiten les persones en crisi autolítica? La OMS va dictar als estats dotar-se d’un pla nacional propi per a lluitar contra les “morts voluntàries”, a  Helsinki, el 2005. A Espanya, vam trigar 2 anys per traduir el document.

Actualment el pla nacional no disposa de financiació pròpia, es tracta d’un pla per optimitzar els  recursos ja existents. Catalunya és la Comunitat Autònoma millor dotada, i també la que presenta menys incidència de suïcidis (6,6 diaris contra 18 de Galícia i Astúries).

El que ajuda els supervivents: compartir el dolor, la  incredulitat,  el sentiment de culpabilitat per no haver pogut evitar-ho.  Els ajuda a sobreviure, ajudar a altres persones desesperançades. Les Associacions de Supervivents formen un entramat d’ajuda civil que exerceix prevenció, allà on les institucions encara estan molt distants de donar una resposta eficaç i efectiva a les persones en risc de treure’s la vida. Com a individus, hi tenim molt a fer: superar la por i escoltar són maneres de prestar ajuda a l’abast de moltes persones.